Diumenge. Quatre de la tarda. Algú que s’interessa més aviat ben poc pel futbol (jo), està asseguda a la tribuna del Camp Nou. Entrades comprades des de fa mesos. Observo. Parlem de la Kings League -una mica més-. Es poden comentar moltes coses: els models de masculinitat que s’hi transmeten, la posició en què deixa al futbol, l’aparició de polítics al camp… però avui m’agradaria centrar-me en el model d’entreteniment i en el simbolisme de l’espectacle.

A la meva esquerra, un noi amb una samarreta de SonGoku, un look -sí, juguem als prejudicis com fem tots- d’expert programador, gestualitat de jugador màster de Dungeons and Dragons i de sobte, al coll, una bufanda de supporter de futbol. Em pensava que aquestes dues mostres d’identitat eren força difícil de trobar juntes fora d'Oliver i Benji -ja sé que es diu Campeones, però qui li diu així?-.

Miro al meu voltant. Analitzo els presidents dels equips… Tot parteix de Twitch. Fascinant. Qui talla el bacallà són els que tota la vida a l’institut han anomenat -el bullying amigues, quin fàstic- els “friquis”! Que feliç em fa veure això. Uau, i encara més, les estrelles són ells, els presidents, els streamers, que mouen masses des de la seva habitació maneguen el cotarro. I els popus? Estan literalment a les seves ordres! Quina inversió de rols més interessant, és la rebel·lió dels incompresos. Qui ho peta són ells i a les seves mans els popus, els atletes, els futbolistes quasi anònims -encara no s’ha generat el mercat de celebrities al respecte- que juguen a les seves ordres. A això, suma-hi l’estètica i dinàmica de videojoc. Tot ple plegat fa que em pugui imaginar un comandament de PlayStation a les mans dels presidents que els permet controlar les seves fitxes/jugadors al terreny de joc.

Fascinant. Noranta mil persones al Camp Nou liderades pel prototip de persones que algun dia vam rebre comentaris a l'institut de “no seràs mai una de les del món desenvolupat, però ets maja”. Uau. També em va petar el cap en veure 90.000 persones gaudint d’un espectacle durant set hores. Set! A l’era de les atencions de vint segons, la generació dels muntatges audiovisuals precisos i cronometrats triomfa un espectacle que -tot i que amb mil inputs- té uns tempos relativament relaxats, poca cura en les transicions i un to força improvisat. Es podria dir que com a show, és un cúmul de bones idees sense un fil conductor mesurat, sense una escaleta repensada mil vegades com el que estem acostumats a consumir.

En un món manat pels tiktoks, dels reels, de passar compulsivament stories, amb aquest tipus d'espectacle hem donat la volta al marcador. Ja no parlo de la final, parlo del concepte Kings League i totes les tertúlies entre presidents prèvies a l'acte al Camp Nou. Totes les prèvies i posts, el remenar cireres comentant possibles fitxatges, personatges secrets, etcètera. Estem tornant a consumir el que eren les 24h de Gran Hermano, o les d'Operación Triumfo. Una família inventada que a través de les càmeres ens fan companyia. I ara -a sobre- tenim la -falsa- sensació que podem interactuar amb ells! Un seguit de persones que comparteixen el seu temps amb nosaltres i així nosaltres ens podem sentir part d’alguna cosa, d’una comunitat. És un dels motius pels quals triomfa Eufòria o Joc de cartes -tots dos a TV3- o la Isla de las Tentaciones. L’experiència del seu visionat s’expandeix quan els comentem en comunitat. Veure-ho a temps real -sovint a través de Twitter- ens fa ser part d’una cosa que està passant. Ens sentim connectats.

De fet, Netflix ja ofereix la possibilitat de visionament simultani en dues llars, i ara han anunciat l’emissió de programes en directe -és a dir la tele de tota la vida-. Per què? Doncs perquè ho necessitem. Possiblement, ens hem cansat del consum individual i que ens hem amarat de tantes ofertes i ara comencem a sentir la necessitat de compartir. Necessitem estar connectats, som éssers socials i per molt que ens hàgim individualitzat, tard o d’hora necessitem reconnectar-nos.