Aquest és un país on el diner públic no ve a través dels impostos, sinó que la manera d'obtenir més recursos és rescatar-ne la major quantitat possible dels que recapta Madrid. Això vol dir que ni es poden incrementar els impostos ni tampoc reduir-los i que, per tant, la pressió fiscal -o el nivell d'evasió que hi hagi- no afecten directament les finances disponibles ni, encara menys, la capacitat d'inversió pública. Aquesta és la realitat.

D'aquí els problemes de l'esquerra estatalista, per un cantó, i de la dreta autonomista, per l'altre. Perquè sense el control sobre els propis recursos no es pot fer ni de socialdemòcrata ni de liberal. Simplement, no es pot fer política. Menys encara la revolució.

D'aquí els problemes greus d'alguns partits, que estan essent aixafats per la negació obsessiva d'una obvietat política: L'eix nacional és el contenidor necessari de l'eix social. Aquest intent d'evasió, a més, és comú en ambients polítics tan diversos com l'executiva del PSC, la direcció d'UDC i els Iaioflautes. Tots ells, a hores d'ara, excèntrics al corredor central d'un catalanisme popular que demostrarà la seva força aquesta Diada.