Diu la llegenda que els Navy Seals són una unitat molt selecta de l'exèrcit dels EUA. Diuen que l'entrenament és tan dur que quan un aspirant no pot més no pot ni dir-ho i ha de tocar una campana per tal que se l'emportin. Són escamots de pocs homes que treballen amb una premissa mental: són la darrera peça d'un engranatge que ataca sense manies un conflicte. La resta, collonades. Com exemple, són els que van crivellar Bin Laden i el van aviar a miquetes i bocins al mar.

Els Seals són el darrer esgraó d'una lluita sense contemplacions per un objectiu determinat. I això, vist des de la perspectiva catalana, contaminada pel capità Enciam i els romanços kumbes del cristianisme samarità, és horrible. Si els Seals estiguessin a Catalunya serien els frikis, els sonats i els empestats dels qui tothom fugiria. Serien tan repudiats com necessaris si algun dia esdevinguéssim estat.

De fet, ho podem comprovar amb els tres diputats de Solidaritat Catalana per la Independència, formació que aquest cap de setmana celebra el seu conclave. Des de l'independentisme, des del nacionalisme espanyol que es fa passar per català o des del consagrat sobiranisme de pa sucat amb oli, se'ls diu de tot. Per a molts, són els frikis, els batasunos i els arrauxats d'una causa tan noble que, al seu parer, només podria ser liderada per Sant Francesc d'Assís.

Però agradi o no, Solidaritat Catalana per la Independència és l'únic partit amb representació al Parlament que, ara per ara, contempla la relació amb Espanya com un conflicte. I com un conflicte greu, que ens amenaça i que té perillosos visos etnicistes. El punt de partida que amb Espanya hi ha un conflicte sia econòmic, social, cultural, polític o atàvic és tan nou com valent, positiu i balsàmic.

A SI no busquen fer amics, ni entre els independentistes, i tenen una feina concreta: explotar el conflicte, insistir en la seva gravetat i recordar-lo a cada oportunitat. Sí, la divisa de Solidaritat és un mèrit i una necessitat, mentre també existeixin altres formes d'expressar l'independentisme igual de necessàries. Però ja fa massa anys que els partits polítics catalans s'han convertit en les unitats logístiques d'exèrcits decadents, en divisions d'artilleria massa pesada i repetitiva, en estats majors més avesats a plans Marshall que a desembarcaments normands. Potser ja tocava tenir uns "Navy SIls". De fet, no n'hi havia hagut mai.