L'operació de salvament judicial de la Infanta Cristina per part de totes les instàncies de l'estat, amb maniobres evidents i barroeres, està deixant al descobert una part dels mecanismes vergonyants que han caracteritzat l'estat espanyol des de la transició. La desimputació, primer, i ara la col·laboració d'Hisenda -amb explicacions estrambòtiques i errors estranys- demostren que la democràcia està molt més relacionada amb la possibilitat de controlar i limitar el poder que no pas amb el fet de votar cada quatre anys.

La monarquia és un sistema impossible de justificar si no és amb apel·lacions genèriques a la tradició, un fet que a l'estat espanyol no es dóna perquè el rei actual no va succeir el seu pare, sinó un dictador. I la suposada legitimació del 23-F ja no diu res als sis milions d'aturats i encara menys als joves que saben que no trobaran feina. Així que els serà impossible sobreviure com a institució, i menys encara si el que pretenen és salvar la família sencera.

Ahir mateix, la televisió pública belga va apuntar-se una exclusiva: Una filla il·legítima del rei Albert II ha decidit reclamar-li reconeixement legal des dels jutjats. Ho van explicar amb tot luxe de detalls i sense amagar-ne cap dada. En definitiva, hi ha un abisme de llibertat d'expressió -i hàbits democràtics- entre el video de la RTBF i l'entrevista de Jesús Hermida a TVE.