"Nadie logrará convencer a Feliciano Sánchez López de que sus hijos acabarán dominando igual el catalán que el castellano", escrivia un redactor de l'ABC en una entrevista que recull la web de Ciudadanos. Sánchez és un dels pares que ha promogut -i guanyat- el recurs al Tribunal Suprem contra la immersió lingüística a Catalunya.

Efectivament, no importa si els alumnes catalans obtenen uns resultats equivalents als de territoris monolingües en matèria de llengua castellana. No es tracta de pedagogia, ni de coneixements. El que interessa a Sánchez i als magistrats del Tribunal Suprem és que aquesta atribució quasi estatal de l'autogovern català quedi diluïda, bé a través de dues línies o bé rebaixant el català fins a percentatges per sota de la meitat de les assignatures.

Si Catalunya fos un estat, els titulars periodístics s'invertirien. El fet que el castellà fos considerat la segona llengua del sistema escolar català, per damunt de l'anglès, seria considerat un gest esplèndid que mereixeria una certa correspondència. Els nens serien els mateixos i els resultats, iguals. Però Sánchez seria un pare agraït amb el fet que l'escola catalana inverteixi els recursos suficients per a què els seus fills acabin dominant la llengua castellana.

Dit d'una altra manera, Sánchez ens indica el camí de l'èxit, l'harmonia i el bon veïnatge.