El règim s'esquerda. Ja hi poden posar un rei nou amb unes nenes molt maques que l'engranatge polític i jurídic que ve de finals dels setanta és incapaç de reformar-se des de dins; no té la vitalitat suficient per afrontar les zones opaques que el defineixen i encara menys per incrementar la capacitat de prendre decisions dels ciutadans. Esmentar en un discurs que hi ha molt d'atur no resol la tragèdia social i citar Espriu no retornarà a l'ortodòxia espanyola la societat catalana.

Això ha fet que, a hores d'ara, la totalitat del catalanisme estigui fora del règim. L'últim lligam reconeixible, Josep Antoni Duran Lleida, ha quedat definitivament sepultat per una portada -amb un punt de dramatisme ben visible- que va fer evident la immensa soledat del que havia estat el representant d'un establishment que ha ensenyat els peus de fang.

Però la nova plaga política ja ni tan sols és atribuïble al catalanisme. La irrupció de Podemos ha arrossegat Esquerra Unida fora del perímetre del règim, entre lamentacions dels que recorden amb nostàlgia aquell PCE joancarlista i autodestruïble. Quan l'enquesta d'El Periódico situa el PSC com a cinquena força, en empat tècnic amb la setena, és que el procés ja no és reversible.