La tardor de 2001, Jacques Chirac i José María Aznar van triar Perpiyà per reunir-se en una cimera franco-espanyola. Corria el rumor entre els periodistes que estàvem allà acreditats que, durant la passejada pels carrers de la ciutat, Aznar s'havia quedat impressionat per la quantitat de simbologia quadribarrada que es trobaven. Prou, com per preguntar-li al president francès si no tenia por que els catalans del nord comencessin a reclamar la independència. En fi, cadascú té les seves obsessions...

La cimera va anar com sempre. Bones paraules sobre el TGV París-Barcelona, una pinzellada d'Afganistan i promeses de col·laboració anti-ETA. En acabar, un grup de periodistes arribats de Madrid i París -com era el meu cas aleshores- vam buscar lloc per sopar. L'únic que coneixia Perpinyà era Pere Codonyan, encarregat de confeccionar els videos de complement i d'ambient per a TV3. Ell ens va portar -si no ho recordo malament- a Casa Sansa, prop del Castellet.

Aquell és un dels sopars més divertits que recordo. Pere Codonyan no parla castellà i el cambrer tampoc no en sabia. Com que els desplaçats de Madrid no se'n sortien amb el francès vaig haver de muntar -amb gran plaer per part meva- un servei improvisat de traducció català-castellà. Recordo un company de la SER de Madrid, que assegurava entendre el català, fent grans esforços per conversar amb Codonyan, el seu company de taula. Pedagogia nacional irrebatible.

Pere Codonyan és això. Durant molts anys, ell -amb Thierry Masdéu, un molt bon càmera- ens ha trencat una frontera física i mental amb la sola eina de la informació. Tinc clar que aquest país ja no pot suportar els actuals nivells de despesa de TV3 i, fins i tot, consideraria assumible el tancament de totes les corresponsalies externes que no fossin Washington, Brussel·les i Madrid. Però la feblesa contractual no pot ser el criteri principal per aprimar la plantilla. Hi ha malbaratament, i molt, a TVC. Però no és Pere Codonyan qui l'ha de pagar.