Al final resulta que, com ja sospitàvem, de ciutadans del món no n'hi havia tants. Tots els que -generalment des de l'àmbit ideològic del PSC- se'n reclamaven eren, en realitat, espanyolistes inconfessos als quals els anava bé una Catalunya subordinada a l'estratègia del PSOE. "Si volen trencar Espanya ens tindran enfront", deia, diumenge, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb Pere Navarro al costat, des de la pineda de Gavà. Els socialistes catalans, com els bascos, en el moment de les grans decisions han volgut avantposar l'eix nacional al social, i per això ja han començat el viatge en comú amb Alícia Sánchez-Camacho i la caverna madrilenya.

Era previsible, però és tristíssima la imatge d'un socialista -socialdemòcrata, progressista o com se'n vulgui dir- prioritzant la conservació de l'Espanya Una a la lluita per la justícia social, sigui quin sigui el marc estatal que la contingui. Fa pena que l'internacionalisme i el progrés quedin sepultats entre flors, fandanguillos i alegries. El socialisme democràtic no és això, ni a Europa ni enlloc.

Per tot plegat, només queda esperar dues reaccions que, d'altra banda, seran inevitables. Una part del PSC -veurem de quina amplitud- no es resignarà a treballar per la unitat d'Espanya i veurà un futur per a la socialdemocràcia en el marc de referència de l'estat català. I, fora del PSC, hi haurà persones que confluiran en un espai nou d'esquerra catalana, possiblement en col·laboració amb el grup provinent del PSC.

La incògnita és com perviurà l'estructura del PSC espanyolista. Sols, desconnectats del PSOE i rodejats, ara sí, de ciutadans del món.