Un malestar difús comença a impregnar l'ambient pels passadissos del poder madrileny. No és por, ni tan sols inquietud. Almenys encara. Però sí un cert pressentiment que aquesta vegada les coses podrien no anar com sempre a Catalunya. Que potser la reacció a la sentència no podrà ser tractada amb la displicència de sempre. La percepció, a més, és compartida per les dues cares de la moneda espanyola, pel PSOE i pel PP.

Ahir, per exemple, José Luis Rodríguez Zapatero va publicar un article a "La Vanguardia" -increïblement dolent, per cert- on procurava rebaixar la temperatura d'aquest pais. El text no aportava cap novetat rellevant, però incloïa un reconeixement el·líptic sobre el trencament que s'ha produit entre el catalanisme i l'esquerra espanyola: "haurà de transcórrer algun temps fins que cicatritzin les esgarrapades que la controvèrsia política, de vegades massa agra, ha obert entre nosaltres".

També ahir, al diari "El País", un columnista tan de la casa com Joaquín Prieto citava el lema de la manifestació de dissabte -"Som una nació. Nosaltres decidim"- amb un punt d'inquietud i ressaltava que "fins i tot Miquel Roca, un dels pares de la Constitució, diu que el Tribunal ha enterrat el pacte del 78". Tot l'article està impregnat d'una certa perplexitat davant la duresa -de moment, verbal- de la reacció catalana.

De l'altre cantó, el PP ha decretat el mutisme radical, fins el punt que la secretària general ha hagut de disculpar-se per haver acusat José Montilla de "molt feixista". Una reculada insòlita en un partit que respòn a un sistema de mitjans de comunicació que insulten cada dia i des de tots els programes de la graella, com bé recull el company Lluís Montserrat al "Good morning Madrid" que els lectors de Nació Digital coneixen perfectament.

Espanya és Espanya, i des del Decret de Nova Planta només hi ha una estratègia respecte a Catalunya, aplicada, això sí, per mètodes diferents. Però, en el fons, algú es comença a preguntar si aquesta vegada tot funcionarà com està previst. O no.