Sempre m'ha sorprès que els socialdemòcrates catalans avantposin el sotmetiment de Catalunya a l'autoritat de Madrid a qualsevol altra consideració política. Entre d'altres raons perquè és impossible justificar, des d'una òptica progressista, que es prioritzi el manteniment de l'actual estructura de l'estat espanyol per sobre de l'emancipació social del poble català. En aquest sentit, Carme Chacón i José Montilla han actuat/opinat aquests dies com a nacionalistes espanyols purs, sense cap mena de contingut social.

En els últims trenta anys, el PSOE ha actuat com un partit nacionalista espanyol en competència oberta amb el PP pel mateix espai polític. Per això, quan el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra va arribar al poder el 1982, The New York Times els va descriure -agudament- com "un grup de joves nacionalistes espanyols". I així van actuar, intentant uniformitzar els diversos territoris de l'estat per la via de la modernització i el desenvolupament, encara que sense excloure el recurs a l'autoritarisme i -arribat el cas- el terrorisme d'estat.

Ara, aquells joves ja no ho són tant. Però la seva voluntat espanyolista no ha perdut intensitat. D'aquí que, en un article memorable a El País, Juan Carlos Rodríguez Ibarra hagi descrit la identitat ideològica del PSOE amb una frase on l'únic que es reitera és l'adjectiu espanyol: "Per a un socialista o un progressista espanyol allò important són les lluites que han permès l'emancipació del poble espanyol" (les cursives són meves).

D'aquí que el PSC hagi arribat a la cruïlla definitiva. O avantposa la justícia social del seu país o prioritza, com ho fa el PSOE, el nacionalisme espanyol a qualsevol altra consideració. Tot això, tenint en compte que defensar Madrid no garanteix conservar la P, ni tan sols a canvi de perdre la S i la C.