Mai no em cansaré de veure Pulp Fiction. L'obra sublim, extremadament treballada i bastida amb una delicada orfebreria d'en Quentin Tarantino ensenya moltes, moltíssimes coses a part de com portar un rellotge dins l'anus per tal que no te'l descobreixin els amics de Ho Txi Min.

Una escena especialment memorable del filmés la que protagonitza el Sr.Lobo, un "expert en solucionar problemes". El senyor Lobo, clavat pel gran Harvey Keitel, ajuda al mateix Tarantino i dos assassins a sou, a fer desaparèixer un cadàver, netejar un cotxe i no deixar rastre del crim tot just abans que arribi una infermera amb molt mala llet, que no sap comprar cafè i no suporta les coses desendreçades.

El Sr. Lobo aporta la lucidesa que tenen la majoria dels mortals, sentit comú i una mena de disciplina plena de seny que aplica qualsevol persona dotada de certa serenitat. El senyor Lobo té ascendent perquè els que necessiten la seva ajuda, -tres galifardeus anomenats Jules, Vincent i  Jimmie- es troben collats per una circumstància que els supera.

A la política catalana passa el mateix. La situació és tan greu, tan dramàtica i tan perillosa que han centrat la batalla en demanar a Espanya que sigui magnànima i que flexibilitzi el límit de dèficit al calaix eixut de la Generalitat. Però, aquest no és el debat ni de lluny.

El debat, com diria el Sr. Lobo, és un altre i és evident i elemental. No patiríem pel límit del dèficit sinó hi hagués espoli, i no patiríem espoli si no estiguéssim a Espanya. I si no estiguéssim a Espanya potser no tindríem aquest atur escandalós, i potser podríem mirar el futur, ja prou sinistre, amb algun bri d'esperança. És tan simple que el Sr. Lobo ens ho faria fer abans que arribés  la infermera amb molt mala llet, que no sap comprar cafè i no suporta les coses desendreçades. 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ULLsucrwSf4[/youtube]