On són en aquestes municipals els "intel·lectuals de Ciutadans"? La seva absència és un dels fenòmens més curiosos d'aquestes eleccions, on brillen per la seva no presència, tant a Catalunya com a altres llocs de l'Estat. La seva desaparició és un dels senyals més evidents que les coses van mal dades per a Ciutadans i de que el partit ha abandonat la seva transversalitat fundacional que permetia que s'hi arreceressin també espanyolistes d'esquerres. Són hores difícils per a Ciutadans. Aquest dissabte, el PP ha fet públic el suport rebut per prop d'una quinzena d'exdirigents de Ciutadans, entre ells diversos antics fundadors.
Des del partit expliquen que no està previst que cap dels intel·lectuals fundadors, fins fa poc habituals en els actes del partit, tinguin ara un paper a jugar en la campanya. En tot cas, ningú en l'equip d'Anna Grau, alcaldable per Barcelona, els ho demanarà. Ciutadans viu una campanya en un clima de "solitud" política, sense el coixí que els donaven moltes figures de l'unionisme civil.
[notiia]257087[/noticia]
L'absència d'aquests personatges té molt de drama per Ciutadans. De fet, el nucli originari fundador del que després seria Ciutadans es va forjar a partir d'unes trobades al restaurant El Taxidermista de Barcelona. Eren noms com Teresa Giménez Barbat, Iván Tubau, Xavier Pericay, Francesc de Carreras o Arcadi Espada. La majoria d'ells eren noms que s'havien situat en l'òrbita del PSC. Serien ells els qui alletarien el lideratge d'Albert Rivera.
15 de maig del 2019: Manuel Valls, candidat a l'alcaldia de Barcelona al capdavant d'una coalició formada per una marca pròpia, Barcelona pel Canvi, i Ciutadans, presenta un llistat llarg de suports de la "societat civil". Entre ells hi ha una bona part dels intel·lectuals que han format el nucli civil de Ciutadans gairebé des dels orígens del partit: Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Félix Ovejero, Ferran Toutain...
Alguns d'ells ja havien demostrat que són políticament promiscus. En les eleccions espanyoles anteriors, Boadella i Ovejero havien aparegut públicament al costat de Cayetana Álvarez de Toledo, candidata del PP a Barcelona en les eleccions espanyoles. També donaren suport a Valls l'historiador Joaquim Coll, l'exministre de Cultura en els temps de Rodríguez Zapatero, César Antonio Molina, i el també exdirigent socialista Nicolás Redondo.
Quan un partit genera algunes expectatives, moltes o poques, sempre es detecta un eixamplament dels seus suports. És el que va passar amb Valls el 2019, quan a més dels suports habituals a la candidatura de Ciutadans es van posicionar figures més inhabituals en manifestos i posicionaments, com l'escriptor Valentí Puig o fins i tot alguns exmembres de Convergència com l'exdirector general d'Incendis Josep Ramon Dueso, l'exdirector general d'Economia Josep Lluís Oller.
Desercions progressives
La creixent desvinculació de Ciutadans per part de destacats noms del món acadèmic ha estat un termòmetre de l'evolució del partit, que ara competeix amb el PP, Valents i Vox per fer forat, cap a la seva gairebé irrellevància. En el seu moment ja van causar sensació les desercions de figures com Carolina Punset, filla de l'exministre Eduard Punset, o Xavier Pericay, que havia estat un membre destacat de la direcció. Però cap d'elles es pot equiparar a la marxa del jurista Francesc de Carreras, que va estripar el carnet del partit el 2019.Francesc de Carreras és qui millor expressa el divorci entre el front intel·lectual de Ciutadans i la cúpula directiva, amb Albert Rivera al capdavant. El mateix De Carreras explicava els motius de la separació en una entrevista a Nació. Pel jurista, que va militar al PSUC en els seus anys joves, Ciutadans havia nascut enfront un PSC massa nacionalista. En el fons, el somni humit d'aquest sector era dur el PSC a un terreny anacional. Per això van aplaudir un possible acostament entre Ciutadans i PSOE, com el que es va assajar en el frustrat intent d'investidura de Pedro Sánchez el 2016. Més tard, quan Rivera, ja encegat, va deixar-se endur per la voluntat de liderar la dreta espanyola al preu que fos, enfrontant-se amb el PP i abraçant-se a Vox si calia, la ruptura va ser inevitable.
