La ciència dóna respostes i la religió dubtes. I no hi ha cosa més dubtosa que unes eleccions. Fins i tot, la probabilitat més plausible, quan es compleix, sorprèn. A la recerca de respostes va anar de visita aquest dijous el candidat d'ERC, Joan Puigcercós, al Parc Científic de Barcelona.

El nom sona com un centre d'investigació on els virus, els transgènics i la taula periòdica dels elements celebren una festa diària. Les mesures de seguretat són agraïdes. Per entrar vaig seguir les instruccions d'un digne representant del poble treballador català guarnit amb peto, casc i ajagut en una cadireta. "Pique, pique el timbre y ya le abriran". La porta era de ferro, automatitzada i amb un rètol funcional que informava que l'entrada era exclusiva per mercaderies.

Interpretant a la perfecció el meu paper de mercaderia -la meva sogra sempre em diu que semblo un radiador- vaig esperar que la porta s'obrís. Com una mercaderia errant vaig introduir-me al món científic buscant la comitiva independentista en terra de bacteris. Un detall per agrair era la ignorància que em mostraven els treballadors del Parc. Ningú preguntava qui era aquella mercaderia amb motxilla a l'esquena. Potser gràcies al meu aspecte de deformació genètica passava absolutament desapercebut.

Després d'un quart d'hora donant voltes per uns passadissos sense cap gràcia i amb indicacions que només entenen experts en desxifrar l'ADN, vaig fer el pas. Una noia amb bata blanca i un pot que contenia un líquid groc va ser la víctima de la meva pregunta: "Perdoni, la comitiva d'ERC?". Amable, va dissimular aquella expressió que només tenen els científics- "Un virus que enraona"- i em va guiar professionalment fins una sala emmoquetada, gris i pràctica. Un Luz de Gas per als àcars.  

Allí estava el candidat. Amb posat seriós, convincent i disposat a bregar-se en l'art de la dialèctica amb la creme de l'empresariat biotecnològic. Durant uns vint minuts, Joan Puigcercós, va il·lustrar al personal amb les polítiques fetes per la Generalitat, la seva aposta personal per la recerca i l'educació. Res de nou.

Per Puigcercós, la conya de ser espanyols sí que és un virus. L'espoli i les competències envaïdes o vilment robades és un trauma en l'ADN de la configuració de l'estat que fa emmalaltir Catalunya. Dit això, la primera intervenció del públic, va ser d'una dona que parlava en espanyol. La senyora, educada, es va queixar al candidat que els contractes per les ajudes firmats amb el govern de la Generalitat eren en català. "Mis socios y yo no lo entendemos, esto es una barrera".

Puigcercós, solvent, va respirar tan fons que devia aspirar tots els bacteris del centre. Pausat, va replicar que "amb 1.200.000 persones estrangeres vivint a Catalunya no crec que hi hagi moltes barreres". I aquí es va aturar i, de ben segur, es va mossegar la llengua per no dir que són capaços de cobrar de l'erari públic, de desxifrar l'ADN dels enzims del flux sanguini de la mosca del vinagre i no poden traduir un contracte administratiu. Per un cop, i que no serveixi de precedent, estic d'acord amb Puigcercós: Espanya és un virus. El candidat va comprovar que el misteri de l'espanyolisme no el resol ni la ciència més avançada.