Llarena se sap a l’epicentre d’una operació d’Estat que –en absència de la política- depèn exclusivament del resultat de la seva instrucció. Només ha de culminar una jugada d’escac i mat... que se li complica.
 
Hi ha diversos factors que expliquen perquè la causa s’ha convertit en auto-xoc. El primer és la construcció d’un relat que es nodreix principalment dels informes de la Guàrdia Civil, un cos que -més enllà de certificar una violència invisible per justificar el delicte de rebel·lió- ha atribuït malversació basant-se en correus electrònics i factures, però no en comptes bancaris. Ho explicava aquest dijous a La Vanguardia Manel Pérez: la Guàrdia Civil denuncia malversació amb “vaguetat, que rima amb debilitat”, un fet que ja va portar el jutge d’Schleswig-Holstein a arrufar el nas i desconfiar de l’euroordre.
 
I ho reblava aquest divendres una informació el diari Público que relata que el tinent coronel que signa els informes de la Guàrdia Civil, Daniel Baena –‘Tácito’ el politòleg, a Twitter- hauria omès els certificats d’Hisenda que demostren que no es va gastar diner públic. La Guàrdia Civil, un cos que es va sentir agreujat l’1-O, basteix el relat per empresonar els líders del procés sense tenir prou en compte que les inexactituds i exageracions poden malmetre tota la causa.
 
Es desconeix si el jutge ja havia passejat pel centre de Sant Esteve de les Roures a l’inici de la instrucció, quan va apostar per un delicte de rebel·lió no només per la seva tipificació penal, sinó també perquè li permetia suspendre els drets polítics dels presos un cop tancada la instrucció (i abans del judici), de manera que no podrien ser investits al Parlament. Ara l'acusació pesa -per desorbitada- a la seva contra. Les deficiències en el relat i en els informes de la Guàrdia Civil (incloses les localitats inexistents i les sumes errònies) expliquen el gir argumental de l’última interlocutòria de la Sala Penal del Suprem, que després del nein d’Alemanya a extradir Puigdemont ha passat d’avalar l’existència d’una violència física –com la de Sant Esteve- a parlar de “rebel·lió jurídica”. Un terme li pot servir de trampolí per canviar “rebel·lió” per “sedició”, i provar sort de nou davant el jutge alemany encara que sigui amb un delicte que –com diu l’advocat Gonzalo Boye- no forma part del codi penal d’aquell país des de 1970.

[blockquote]La coincidència entre Montoro i les defenses de que l'1-O no va costar diner públic inquieta a Génova, que tem un revés que engreixi encara més a Ciutadans[/blockquote]
Passa una cosa semblant en el cas de la malversació, on després que Montoro s’hagi convertit en testimoni de la defensa el magistrat es pot veure forçat en breu a quantificar la despesa de la llum i l’aigua dels col·legis electorals per sostenir l’acusació. Mentre el jutge acaricia la possibilitat d’encarar el ministre amb la Guàrdia Civil, la Moncloa creua els dits perquè acabi trobant la formula per quadrar el cercle i salvar alhora la causa i el prestigi del govern de Rajoy, que tenia les finances de la Generalitat intervingudes des del 2015. La contundència verbal del ministre d’Hisenda, que insisteix que no hi va haver "ni un euro" públic pel referèndum, inquieta a Génova, que tem un revés que doni encara més munició a Ciutadans.
 
El resultat de tot plegat són dues imputacions que trontollen i que malgrat el suport de la Sala del Penal del Tribunal Suprem no han superat fins ara els filtres de cap altra justícia que no sigui l’espanyola. El contraatac dels presos, que aquesta setmana han denunciat davant el magistrat la vulneració dels seus drets, anticipa la batalla final d’aquesta instrucció. 

El Suprem es pot veure abocat a argumentar les acusacions amb plantejaments cada vegada més polítics i menys jurídics, i on es pot acabar impartint ‘justícia’ a dues velocitats: una per als exiliats i una altra per als presos. Mentrestant, Llarena, la Moncloa i bona part de la política espanyola esperen un gir de guió que desencalli l’extradició de Puigdemont i allunyi els dubtes sobre la instrucció, encara que això passi per mantenir vives algunes ficcions, ja siguin pagaments indetectables o brots de violència com el de Sant Esteve de les Roures.