A Catalunya, una força política que no accepti explícitament el dret a decidir només té futur com a partit de vocació espanyolista. Democràticament, una posició d'aquest tipus és del tot insostenible i només es pot fonamentar a partir de situar la voluntat popular per sota d'una veritat revelada, tal i com es considera la unitat d'Espanya des dels partits espanyols.

Per això en aquest país el rebuig a la possibilitat de decidir s'ha situat molt enllà, en la ratlla de la dreta autoritària del PP i d'un partit temàtic com Ciutadans. La resta de partits, sindicats, entitats i organitzacions socials assumeixen, amb més o menys comoditat, el principi que la societat catalana pot emprendre el camí de l'estat propi si així ho decideixen els ciutadans a través de les urnes.

D'aquí les convulsions dins del PSC. En el cas català, a diferència del País Basc, no és imaginable un retorn al poder institucional dels socialistes a partir de conformar una majoria espanyolista amb el PP. Més que res perquè els números ni han quadrat mai, ni sembla que ho puguin fer en un futur previsible. Per això, un pas previ per a una recomposició efectiva de l'esquerra catalana, tal i com afirma avui Joan Carles Gallego, passa, inevitablement, per l'assumpció del dret a decidir del PSC. L'estratègia contrària deixarà Patxi López sense feina.