De manera gairebé sistemàtica, just després de les eleccions al Parlament toca referir-se al sistema electoral català per queixar-se'n. En sentir-se els perjudicats, aquells que no han dubtat en donar suport a la suspensió de l’autonomia de Catalunya per la via del 155 i que han utilitzat la Junta Electoral Central (espanyola) en campanya per fer-los la feina bruta, són ara els que més es queixen de l’absència d’una llei electoral catalana i l’ús, com a mecanisme transitori, de la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola.
Aquests dies la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, que ha guanyat però queda lluny de poder articular majoria de govern, ha estat qui ha aixecat més fort la veu per denunciar que Catalunya té una llei que els penalitza i que evita que es els resultats de l’unionisme es reflecteixin en una majoria d’escons. Segons ella, i la premsa de Madrid, es premien injusta i exageradament els territoris menys poblats, i més sobiranistes, en el repartiment. Com és habitual, el debat discorre per viaranys més passionals i apriorístics que tècnics. Ara bé, què hi ha de cert en les crítiques i quines comparacions podem establir? Aquestes són les claus d'aquest debat:
1. Arrimadas també es va veure "beneficiada" per la llei electoral
Una mirada als resultats electorals globals ens mostra que a Carles Puigdemont és a qui l’escó li ha sortit més barat. En concret, cada diputat li ha costat 27.655 vots. Una mica per sobre, hi ha ERC i C’s, a qui el preu de l’escó ha estat molt similar: 29.044 i 29.786 vots, respectivament. La diferència és dràstica amb la resta de partits, per qui cada escó ha estat molt més car: 35.469 al PSC; 40.462 a Catalunya en Comú; 48.338 a la CUP; i 61.369 al PP.
[blockquote]El debat sobre el repartiment dels escons es basa en temes més apriorístics i passionals que no pas tècnics[/blockquote]
Si ens mirem els resultats per demarcacions, veiem com, de fet, en tres de les quatre circumscripcions Ciutadans (l’excepció és Lleida) guanya l’escó amb un “preu” més barat, i en tots els casos el preu que ha pagat és inferior a la mitjana del que s’ha pagat a la circumscripció.
Cost de l'escó a cada demarcació, per partits. La línia vermella marca la mitjana de 'preu' en vots
2. Els perjudicats són els que no obtenen representació
En realitat, els grans perjudicats són els partits que no aconsegueixen obtenir vots suficients per obtenir el primer escó en cada circumscripció perquè es perden. I no és el cas de Ciutadans. El 21-D ha estat el cas del PP a Lleida, Girona i Tarragona (el seu escó balla amb C’s per tan sols 11 vots i caldrà estar pendent d'impugnacions i del recompte del vot exterior); la CUP a Lleida i Tarragona; i els Comuns a Girona i Lleida. Així, a cadascuna de les tres demarcacions que s’escullen menys diputats, hi ha com a mínim dos partits que no han obtingut representació i que, per tant, tenen vots que no estan representats.
En el cas de Girona els vots “perduts” del PP i els Comuns són el 6,86%; a Lleida els vots de CUP, PP i Comuns sumen el 13,47%; i a Tarragona PP i CUP són el 8,55%. Ells són els veritables damnificats, no per programa, i per això és a qui l’escó els surt més car. A les eleccions al Congrés la situació encara es fa més evident perquè s'escullen molts menys diputats i el risc de "llençar" vots és major. D'aquí que els polítics apel·lin sempre al "vot útil".
3. L'equilibri territorial és el correcte
Barcelona escull 85 diputats, però d’acord amb la seva població n’hi pertocarien 101. Tarragona, Girona i Lleida n’escullen 18, 17 i 15 però per població els en tocarien 14, 13 i 7, respectivament. Aquest fenomen de la desviació entre el percentatge de representants escollits i el percentatge de població s’anomena en ciència política “desviació en el prorrateig” (també conegut com a malapportionment), i és molt normal, una paraula que agrada força a Arrimadas. La lògica que hi ha darrere és la de donar pes “al territori”, això és, donar un poder específic a les zones més despoblades i evitar que es converteixin en un territori sense cap rellevància durant la campanya electoral i, sobretot, al moment en què els governs han d’implementar polítiques públiques.
4. Què passaria amb circumscripció única?
Què hauria passat si els 135 diputats s’haguessin escollit en una única circumscripció per mètode d’Hondt i tots els vots “valguessin igual”? En aquest cas, el partit guanyador, C’s, hauria obtingut 35 diputats (2 menys dels que obtingué), mentre que tant Junts per Catalunya com ERC n’haurien obtingut 30 (4 i 2 menys dels que van obtenir). Sumats als 6 de la CUP, que en guanyaria dos, el sobiranisme n’hauria obtingut 66. No és, però, habitual en cap sistema parlamentari una circumscripció única.
[blockquote]La situació només es capgiraria amb una demarcació única o un nul biaix territorial que cap sistema contempla i que provocaria més coalicions i vot tàctic[/blockquote]
I què hauria passat si cadascuna de les circumscripcions catalanes hagés escollit els diputats que els pertoquen per població? En aquest cas el sistema electoral genera un mecanisme intern contradictori: d'una banda, es fa més representatiu perquè cada territori escull els diputats que els pertoquen; per l’altra però, les més petites escullen pocs diputats i els partits mitjans i petits tenen poques opcions d'obtenir representació. El sistema doncs, tot i que a simple hauria de resultar més proporcional, no ho és d'immediat. El 21-D hauria proporcionat un bonus de 2 diputats a C’s (37) i una penalització de 2 a Puigdemont (32).
El 27-S de 2015 Junts pel Sí i la CUP sí haurien obtingut en qualsevol cas la majoria absoluta. Amb tot, fa de mal calcular què hauria passat amb un sistema diferent perquè tant partits com electors haguessin adaptat el seu comportament al canvi de sistema i, per exemple, la coalició entre PDECat i ERC hagués estat més probable, cosa que hauria donat a la CUP més vot estratègic en les circumscripcions petites. El mateix, òbviament, pels partits unionistes.
5.El sistema espanyol és més desproporcional
En termes comparats, la LOREG consolida un sistema electoral força desproporcionat. De fet, d’acord amb Samuels i Schneider, Espanya era, a finals dels anys 90, el 16è país amb més desequilibri. D’entre els països desenvolupats per sobre en desviació, només hi havia Islàndia, Chile, Argentina i Andorra. Catalunya, en tant que aplica la mateixa llei té una desviació similar, tot i que la ràtio de vots entre la província on el preu és més elevat (Barcelona) i on és més barat (Lleida) per les eleccions d’aquest dijous va ser de 2,6 a 1. Per Girona i Tarragona va ser d’1,68 i 1,77 a 1 respectivament, un valor més raonable.
[blockquote]La desproporció més forta és entre Lleida i Barcelona (1 contra 2,6) però poc té a veure amb Sòria i Madrid (1 contra 3,8) o els 25 escons de cada territori basc[/blockquote]
Amb tot, són valors que queden lluny del 3,8 a 1 entre Madrid i Sòria o del 3,5 a 1 entre Madrid i Ceuta, ambdós per les eleccions al Congrés del 2016. El cas més extrem és el basc, on el sistema propi reparteix a parts iguals de 25 escons per cada territori foral els 75 seients de la cambra basca. Així, els 150.000 electors d'Àlaba trien els mateixos escons que els 575.000 de Biscaia. Les formacions unionistes mai ho han qüestionat perquè perjudica els abertzales.
El debat sobre la necessitat de garantir una certa sobrerepresentació a les àrees rurals és molt ideològic i sobretot, està molt subjecte a interessos partidistes. De tota manera, hi ha cert acord en la ciència política que una certa desviació en el prorrateig pot tenir efectes positius. Tanmateix, el debat de quant ha de ser aquesta desviació és més complicada.
