Des de fa molt de temps (principis del XIX?), Espanya s'entén a si mateixa en blanc i negre. En roig i blau, si es vol. Són les dues espanyes que, en diverses ocasions, s'han intentat exterminar mútuament. En aquestes dues espanyes hi ha hagut catalans que han participat, en alguna mesura, en la direcció política, econòmica o intel·lectual de tots dos bàndols. Cap dels dos sectors ha acceptat, ni de lluny, Catalunya com a subjecte polític. Però han tingut formes diferents d'encarar el combat contra el catalanisme.

Així, l'Espanya autoritària i integrista sempre ha acollit catalans que han atacat la Catalunya política i cultural. Frontalment i sense concessions. Amb violència com a mínim verbal. És, per definir-ho esquemàticament, l'estil i el missatge ideològic de les portades de La Razón. 

L'altra Espanya, la progressista, ha estat més acollidora. Als seus catalans no els ha demanat fúria, sinó un subtil menyspreu. Ciutadania del món, entenent el món com a Madrid i, com a molt -en el cas dels artistes- Sudamèrica. Han estat el tipus de catalans fàcilment tolerable per la progressia madrilenya. Nacionalment correctíssims i inequívocament arrenglerats amb l'entorn socialista.

I són aquests darrers els que estan patint un veritable tràngol. Són brillants, són progres, tenen bons espais professionals. Però ara ja no els toleren la tebior nacional, sinó que els exigeixen unir-se al mateix combat de l'Espanya blava. Per això escriuen articles malenconiosos, com la Júlia Otero, o entren en un silenci espès, incompatible amb l'essència d'un comunicador com Andreu Buenafuente, que amaga la seva opinió a un milió llarg de seguidors del seu compte de Twitter.

No sé pas com se'n sortiran. Catalunya no els demana res, però Espanya -la seva i l'altra- els ho exigeix tot. M'agradaria que els anés bé perquè són alguns dels millors però, després de llegir El País, crec que Rubalcaba els militaritzarà.