L'única reacció política apreciable del PP pel que fa al procés català és intentar encabir la política catalana en el motllo basc, ni que sigui a martellades. José María Aznar va descobrir que la violència política a Euskadi era una utilíssima font de legitimació del nacionalisme espanyol, que podia presentar-se -per primera vegada des dels anys trenta- com el resultat d'una voluntat cívica equiparable al patriotisme de qualsevol país de tradició democràtica. Espanya s'espolsava així els últims complexos del franquisme i s'enfilava dalt de la bombolla imperial que l'acabaria portant a l'Iraq, Perejil i, finalment, a l'estació d'Atocha.

Però és innegable que la pau a Euskadi ha arribat sense necessitat de passar per un Stormont basc. ETA ha estat derrotada també políticament i l'esquerra abertzale continua embarrancada entre centenars de presos i una organització que, almenys formalment, encara continua en actiu. Ja no hi ha bombes, però el context polític continua dibuixant uns fronts del tot nítids. Assassinats, tortures, segrestos, ferits, silenci, por... Tot això són paraules majors que no cicatritzen en una sola generació. Però ells en comptes d'una Euskadi en pau hi veuen una Euskadi espanyola.

I és per això que aquest cap de setmana el PP ha portat a Barcelona Mari Mar Blanco, la víctima icònica. I també és per això que Alícia Sánchez-Camacho ha dit que el PP ha patit molt al País Basc i ara ho fa a Catalunya. Quan la realitat és que aquí només pateixen pels seus privilegis.