15
de febrer
de
2021, 06:30
Actualitzat:
6:42h
L'entrada de Vox al Parlament era una notícia anunciada per totes les enquestes. El que no estava previst és que ho fes amb tanta força i que alhora superés partits més establerts, com el PP i Ciutadans. D'aquesta manera, la formació que va fundar Santiago Abascal després d'abandonar els rengles del PP per la dreta ha esdevingut un actor nou en la política catalana i a la vegada reforça i molt la seva posició en l'escaquer espanyol. Però quines són les raons que expliquen l'entrada de l'extrema dreta al parlament català?
Vox respon a un corrent global que ha fet acte de presència en la majoria de democràcies occidentals. També havia d'arribar a l'estat espanyol, tot i que, com quasi bé sempre, els moviments internacionals de fons sempre arriben amb retard a Espanya. El record del franquisme, a més, va dificultar que durant molts anys la dreta extrema -que mai se n'ha anat- s'expressés en clau ultra. Fins fa pocs anys, el PP era el recipient on es refugiaven els nostàlgics i els abanderats d'una dreta sense embuts.
La crisi econòmica del 2008 va exacerbar els corrents antisistema, majoritàriament d'esquerres, però també de dretes. L'ascens de Marine Le Pen a França, de Matteo Salvini a Itàlia, el triomf del Brexit al Regne Unit i, especialment, l'arribada la Casa Blanca de Donald Trump han estat fenòmens gens negligibles. L'èxit de Vox en aquestes eleccions indica que també a Catalunya s'ha generat una bossa de votants antisistema de dretes que estava fora del ràdar. Val a dir també que, malgrat la seva entrada al Parlament, la societat catalana, fins ara, resta com a més inhòspita a l'extrema dreta que no pas l'espanyola, on Vox és la tercera força al Congrés.
Altres factors han jugat un paper determinant també en la irrupció dels de Santiago Abascal a la cambra catalana. De ben segur, la menor participació d'aquest 14-F -amb més de 20 punts d'abstenció respecte de les eleccions del 2017- ha ajudat electoralment a un partit que recull la part més rabiosa del malestar social. Un factor, l'elevada abstenció, que serà una de les claus per interpretar aquestes eleccions a tots els nivells.
El procés, sens dubte, ha extremat l'ala més ultra de la dreta espanyola. I anys de discursos bel·ligerants contra l'independentisme, amb llenguatges populistes, per part dels partits espanyols i, especialment, de l'unionisme més a la dreta, amb Ciutadans, però també el PP, al davant, han acabat donant combustible a un Vox en gestació. Tampoc en això el cas espanyol és un fet aïllat. S'ha vist al Regne Unit, amb un Partit Conservador coquetejant amb els segments més euròfobs de la societat britànica o als EUA amb un Partit Republicà que ja abans de Trump s'havia adscrit a un discurs polaritzador i agressiu.
Els dirigents de Vox han sumat les diverses faccions de la dreta extrema, com corroboren les llistes que han constituït, on s'hi veuen des de figures vinculades a Santiago Abascal des de la primera hora del partit, com el cap de llista, Ignacio Garriga, polítics provinents del PP, com l'exdiputat Antonio Gallego o d'altres dirigents procedents de l'anterior experiement ultra, Plataforma per Catalunya, com Juan Garriga o Mónica Lara. Ara caldrà veure com actuen les restes de forces de la dreta unionista davant la irrupció d'aquest nou protagonista.
Vox respon a un corrent global que ha fet acte de presència en la majoria de democràcies occidentals. També havia d'arribar a l'estat espanyol, tot i que, com quasi bé sempre, els moviments internacionals de fons sempre arriben amb retard a Espanya. El record del franquisme, a més, va dificultar que durant molts anys la dreta extrema -que mai se n'ha anat- s'expressés en clau ultra. Fins fa pocs anys, el PP era el recipient on es refugiaven els nostàlgics i els abanderats d'una dreta sense embuts.
La crisi econòmica del 2008 va exacerbar els corrents antisistema, majoritàriament d'esquerres, però també de dretes. L'ascens de Marine Le Pen a França, de Matteo Salvini a Itàlia, el triomf del Brexit al Regne Unit i, especialment, l'arribada la Casa Blanca de Donald Trump han estat fenòmens gens negligibles. L'èxit de Vox en aquestes eleccions indica que també a Catalunya s'ha generat una bossa de votants antisistema de dretes que estava fora del ràdar. Val a dir també que, malgrat la seva entrada al Parlament, la societat catalana, fins ara, resta com a més inhòspita a l'extrema dreta que no pas l'espanyola, on Vox és la tercera força al Congrés.
Altres factors han jugat un paper determinant també en la irrupció dels de Santiago Abascal a la cambra catalana. De ben segur, la menor participació d'aquest 14-F -amb més de 20 punts d'abstenció respecte de les eleccions del 2017- ha ajudat electoralment a un partit que recull la part més rabiosa del malestar social. Un factor, l'elevada abstenció, que serà una de les claus per interpretar aquestes eleccions a tots els nivells.
El procés, sens dubte, ha extremat l'ala més ultra de la dreta espanyola. I anys de discursos bel·ligerants contra l'independentisme, amb llenguatges populistes, per part dels partits espanyols i, especialment, de l'unionisme més a la dreta, amb Ciutadans, però també el PP, al davant, han acabat donant combustible a un Vox en gestació. Tampoc en això el cas espanyol és un fet aïllat. S'ha vist al Regne Unit, amb un Partit Conservador coquetejant amb els segments més euròfobs de la societat britànica o als EUA amb un Partit Republicà que ja abans de Trump s'havia adscrit a un discurs polaritzador i agressiu.
Els dirigents de Vox han sumat les diverses faccions de la dreta extrema, com corroboren les llistes que han constituït, on s'hi veuen des de figures vinculades a Santiago Abascal des de la primera hora del partit, com el cap de llista, Ignacio Garriga, polítics provinents del PP, com l'exdiputat Antonio Gallego o d'altres dirigents procedents de l'anterior experiement ultra, Plataforma per Catalunya, com Juan Garriga o Mónica Lara. Ara caldrà veure com actuen les restes de forces de la dreta unionista davant la irrupció d'aquest nou protagonista.