Per una vegada, estic d'acord amb el PP: ETA ha de demanar perdó pels seus actes de violència. És més, si es vol, també em semblaria bé que cadascún dels etarres reflexionés públicament sobre la sang que ha vessat i les conseqüències personals, familiars i socials que s'arrosseguen des d'aleshores. Cap projecte polític -independència d'Euskadi inclosa- no s'ha d'imposar per les armes.

Dit això, òbviament Espanya hauria de demanar perdó pel terrorisme parapolicial. Ho pot fer l'estat, però també em semblaria bé que ho fessin els que el van ordenar i executar, per exemple, els 24 assassinats del Batallón Vasco-Español o els 29 morts que va deixar el GAL, entre etarres i equivocacions. No té sentit distingir un tret al clatell d'un altre.

L'assumpció de responsabilitat és un principi ètic i democràtic. França, per exemple, ha demanat perdó recentment per les deportacions de jueus que va cometre el règim feixista de Vichy, així com pel colonialisme i diverses accions històriques. Fins el punt que Bernard Kouchner, aleshores ministre d'Exteriors, va arribar a demanar perdó per l'execució de l'austríaca Maria Antonieta davant les autoritats d'aquell país.

No és només França. L'Alemanya i el Japó democràtics han demanat perdó en diverses ocasions per les atrocitats que van cometre els règims que van provocar la Segona Guerra Mundial. El Vaticà s'ha disculpat amb uns quants països pels abusos sexuals a menors d'alguns dels seus religiosos, però també per les barbaritats de la Santa Inquisició o per la persecució contra Galileu. Fins i tot els Estats Units, per boca de Hillary Clinton, s'ha disculpat pels abusos comesos a Guatemala els anys quaranta. 

Només Espanya no s'ha disculpat mai per res. Mai. Ni tan sols després que Alemanya i França reconeguessin formalment la seva responsabilitat en la deportació del president Lluís Companys. Potser ara la pau al País Basc els proporcionarà una bona ocasió de començar un camí ètic que va amb molt de retard.