12
de gener
del
2016
Actualitzat
el
13
de gener
a les
16:22h
Tota refundació té molt de retorn als orígens. A l’autenticitat perduda, als anys de la il·lusió primera. Els passa a les persones i a les organitzacions. D’això ja fa molts anys, però hi va haver un temps en què en els congressos de CDC, el partit es definia com de centre esquerra i assegurava tenir un programa socialdemòcrata. Era a finals dels setanta i inicis dels vuitanta, i CDC maldava per ser en la centralitat d’un país que votava majoritàriament a les esquerres. Ara li ha arribat l’hora de tornar-ho a intentar. La societat catalana ha girat cap al sobiranisme i alhora cap a l’esquerra, i el sector que representa CDC hi vol ser. Neus Munté és un dels rostres guanyadors d’aquesta nova Convergència que s’albira.
La fins ara vicepresidenta, consellera de Benestar i Família i portaveu va entrar a l’executiu d’Artur Mas el desembre del 2012 com a exponent d’una suposada ala esquerra de CDC. En aquesta imatge l’avalava la seva vinculació al sindicat UGT on va ocupar càrrecs com els de secretària d'Ocupació i Educació així com el de Política Institucional. CiU havia perdut molts diputats en les eleccions que s’acabaven de celebrar. La legislatura de 2010-12, la política d’austeritat es va defensar com una necessitat, però també va venir acompanyada de gestos i perfils de tipus tecnocràtic i més neoliberal. Eren temps en què un conseller (Francesc Xavier Mena) podia demanar als joves aturats que viatgessin a Londres per aprendre anglès. La realitat (de 62 diputats a 50) va obligar a agafar aire socialdemocratitzant.
Per entendre el que representa Neus Munté cal esmentar una influència determinant que ha rebut: la de l’exconsellera d’Ensenyament Carme-Laura Gil, amb qui va treballar al departament, una persona carismàtica i intel·ligent que va encarnar també posicionaments progressistes dins del seu partit. Si Munté va ser la passada legislatura un dels rostres de la CDC més social, l’actual context, amb la coalició Junts pel Sí, ha consolidat encara més la seva posició dins del Govern. Fins al punt d’aparèixer com una possible alternativa per desbloquejar la investidura. Al llarg d’aquestes mesos, ha demostrat una lleialtat a prova de bomba a Mas, una qualitat, la lleialtat, que també va aprendre de Carme-Laura Gil. En aquests mesos que viu Catalunya, guanyaran pes els qui estiguin situats precisament damunt dels eixos en què es mouen la societat i la política.
La fins ara vicepresidenta, consellera de Benestar i Família i portaveu va entrar a l’executiu d’Artur Mas el desembre del 2012 com a exponent d’una suposada ala esquerra de CDC. En aquesta imatge l’avalava la seva vinculació al sindicat UGT on va ocupar càrrecs com els de secretària d'Ocupació i Educació així com el de Política Institucional. CiU havia perdut molts diputats en les eleccions que s’acabaven de celebrar. La legislatura de 2010-12, la política d’austeritat es va defensar com una necessitat, però també va venir acompanyada de gestos i perfils de tipus tecnocràtic i més neoliberal. Eren temps en què un conseller (Francesc Xavier Mena) podia demanar als joves aturats que viatgessin a Londres per aprendre anglès. La realitat (de 62 diputats a 50) va obligar a agafar aire socialdemocratitzant.
Per entendre el que representa Neus Munté cal esmentar una influència determinant que ha rebut: la de l’exconsellera d’Ensenyament Carme-Laura Gil, amb qui va treballar al departament, una persona carismàtica i intel·ligent que va encarnar també posicionaments progressistes dins del seu partit. Si Munté va ser la passada legislatura un dels rostres de la CDC més social, l’actual context, amb la coalició Junts pel Sí, ha consolidat encara més la seva posició dins del Govern. Fins al punt d’aparèixer com una possible alternativa per desbloquejar la investidura. Al llarg d’aquestes mesos, ha demostrat una lleialtat a prova de bomba a Mas, una qualitat, la lleialtat, que també va aprendre de Carme-Laura Gil. En aquests mesos que viu Catalunya, guanyaran pes els qui estiguin situats precisament damunt dels eixos en què es mouen la societat i la política.