Aquest dimarts es va viure, a Madrid, un dels últims episodis del que un dia va ser una voluntat majoritària dins la societat catalana: la pedagogia a Espanya. El senador del PSC Ramon Aleu va fer servir el català al plenari del Senat per defensar una moció, totalment innòcua, que condemnava el fracàs escolar. Com era previsible, automàticament es va muntar una campanya mediàtica, de dimensions imperials, basada el el cost dels traductors, que ha estat uns quants dies omplint tertúlies i portades. Ara falta el tradicional boicot al cava català i La Caixa per arrodonir el pack de sempre.

El pobre senador Aleu encara deia al seu blog, després que li hagin dit de tot, que "no demanem un disbarat. El que demanem és raonable", suposo que mantenint encara la seva fe mística en l'Espanya que accepta la diferència. Algun altre socialista català ha intentat defensar, tímidament, la iniciativa invocant Suïssa. I prou.

Ni Espanya està pel català al Senat ni -i aquesta és la novetat- Catalunya tampoc. Ja ningú no hi creu, en l'Espanya plural. Ni ha existit mai, ni existeix ara, ni existirà en el futur. Espanya és com és des de Don Pelayo i, per ser acceptat, calen els pressupòsits ideològics de la senadora Alícia Sànchez-Camacho. Per als catalans que estan més enllà d'ella només hi ha el que va del menyspreu a la xenofòbia. Aleu inclòs.