El PSC ha estat molt generós amb José Montilla i aquest país encara ho ha estat més. Montilla és, potser, el personatge amb menys atractiu electoral dels que han passat per la primera línia de la política catalana i, tot i això, ha ocupat càrrecs de gran rellevància, fins el punt d'arribar a la màxima autoritat possible: president de la Generalitat.

Per a qualsevol persona que tingui una mínima adscripció a aquest país, no hi pot haver carrera política posterior a la presidència de la Generalitat. No és imaginable. Com tampoc no ho seria que Jacques Chirac, Gerhard Schröder o José María Aznar haguessin intentat quedar-se dins del circuit de la política activa. Per això és tan poc honorable la voluntat de José Montilla d'ocupar un escó al Senat, més encara quan es tracta d'un càrrec de designació, sense passar per les urnes.

Queda clar que Montilla no és un catalanista. No ho ha estat mai i ni tan sols la presidència de la Generalitat li ha deixat un mínim pòsit en aquest sentit. Però -i aquesta és la novetat inesperada- tampoc no és un home de partit. Perquè ha de ser perfectament conscient que aquesta jugada deixa a la intempèrie el partit que li ha ofert tot.