La llei estableix sancions molt contundents per als esportistes que es neguin a competir sota bandera espanyola quan són convocats. Fins i tot poden arribar a retirar-li la llicència, de forma temporal o definitiva, a qualsevol atleta pel simple fet de renunciar a vestir-se amb la samarreta d'Espanya. És una mena de servei civil obligatori que, de la mateixa manera que el militar, exigeix el jurament d'una bandera forçosa, a la qual és imperatiu servir i, sobretot, glorificar.
La gran duresa de les sancions previstes indica les dimensions del fracàs espanyol. Són conscients que molts atletes catalans -i d'altres nacionalitats- preferirien competir amb els seus símbols i que no ho fan per pura coacció. Per això quan es troben davant dels nassos un cas flagrant com el de Roser Tarragó -o el d'Àlex Fàbregas als Jocs de Londres- es produeix una espiral d'histèria col·lectiva que desemboca en forma d'allau d'insults a les xarxes socials. És la seva policia dels sentiments.
I és aleshores quan comença l'assetjament per internet, quan s'exigeix l'autoimmolació esportiva a qualsevol atleta català que no tingui la mateixa adscripció nacional que Fernando Alonso o Sergio Ramos. I l'estat, sempre sense fer soroll, fa callar companys, seleccionadors i dirigents federatius perquè aquell esportista es quedi sol, perquè passi por... I és per tot això que volem un estat que sigui català però, per sobre d'això, que sigui democràtic.
ARA A PORTADA
Publicat el 05 d’agost de 2013 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política
Felip VI diu que el 2025 deixa una «sensació creixent d'amenaça» i defensa un «ordre global basat en normes»
-
Política
Què dirien ara els líders de la Transició?
-
Política
Xiulada a Moreno Bonilla mentre feia de rei Baltasar a la cavalcada de Sevilla
-
Política
La carta política als Reis d'Orient: què demanen els partits per al 2026?
-
Política
Barcelona respondrà a la marxa del The District amb la creació d'una fira sobre «habitatge assequible»
-
Política
Illa se la juga el 2026 amb els pressupostos sense aprovar
