Diuen que una vegada una comtessa va organitzar un ball benèfic per als pobres de la ciutat al seu palau. Va convidar tots els seus amics i va resultar una festa molt animada, que va recaptar força diners que es destinarien, íntegrament, a tota mena d'accions caritatives, totes elles honestes i necessàries. En acabar la vetllada, a les tantes de la nit, la comtessa va acomiadar l'últim convidat. En aquell moment, un nen pobre se li va acostar amb la mà extesa, demanant alguna cosa per menjar:
-Porto tota la nit ballant per a vosaltres i encara em demaneu més?, li va dir la senyora, molt molesta.

El marc conceptual d'aquella dama és similar al de monsenyor Rouco Varela que, en ser preguntat sobre la possibilitat de què l'església catòlica pagués l'IBI, va respondre que, si això passava, detrauria el valor de l'impost del que es destina a Càritas. La caritat és una virtut teologal i, de la mateixa manera que la fe i l'esperança, és d'essència opcional i suposa un compromís variable.

Però els mitjans públics no estan pensats per organitzar balls benèfics ni sopars caritatius, sinó per assegurar la pluralitat i controlar el poder. És lamentable que veiem els pobres per la tele un cop l'any, quan ens agraeixen l'almoina que se'ls ha promès. La CCMA ja ha tingut un recanvi. Ara necessita canvis.