No fa pas tant temps que em guanyava la vida a l'Escorxador Comarcal del Moianès. Llavors les nits eren curtes, la feina llarga i les amistats sàvies. Entre freixures, magres i sagí vaig conèixer en Tuneu, un tipus extraordinari. Lluïa una capacitat innata per fer bé les coses, amb destresa, utilitat i eficiència. Era un tipus polit, resolutiu, àgil i no estava per encantaments.

Les nits sempre fredes de Moià sopàvem tot el personal plegat en una taula llarga, llarguíssima. En Tuneu, sorneguer i entremaliat, la feia petar amb gràcia amb en Ramon, el matador. Un homenot gros, ample, altíssim, tan alt com bondadós. Tenia un canell com una cuixa i una mirada que, malgrat els desbudellaments que atresorava, no havia perdut un bri d'innocència. Tenia per costum portar una boina de salsitxa d'un blanc immaculat fet i brodat com un tapete per l'Amàlia, la seva dona.

Amb una complicitat múrria, en Tuneu i en Ramon sempre acabaven les seves converses entretingudes i punyents amb una sentència certa, ferma i definitiva: "Nois, sempre estem condemnats a fer bé la feina, perquè no podem matar un porc a mitges". Unes paraules sensates que no fa pas tant temps escoltava cada nit, aquelles nits fredes del Moianès on la processó era llarga i el ciri, molt curt.

Paraules que prenen més força i més sentit quan el president Mas, acorralat, insisteix en paranys i desenganys com la "hisenda pròpia". Una idea sorprenent si tenim present que qualsevol xoc de legitimitats, la independència, és més factible que un xoc de legalitats, sobretot si aquestes són, agradi o no, espanyoles. Són idees que donen facilitats i pistes a l'adversari i que ens embranquen en llibres de cavalleries de les quals de ben segur no sortirem ben parats.

President Mas, escolti en Tuneu i en Ramon. Faci bé la feina perquè els porcs no es maten a mitges. Matem el porc, i no pateixi, president, que tothom l'ajudarà a fer botifarres.