En una de les taules més properes a la tribuna que ha ocupat Rajoy, Josep Caminal, home fort del Grupo Godó, desgranava interrogants: “Pel que fa a Catalunya, és el primer cop que no tinc clar qui guanyarà”. Caminal hi entén de campanyes electorals, perquè va ser secretari d’Organització de CDC, tot i que ell mateix reconeix que “més d’un cop m’he equivocat”. Pel que fa als resultats de l’Estat, “veig clar que el PP queda primer, potser entorn dels 130, i crec que cap dels altres arribarà a cent”. Caminal, en aquest context, considera més que probable la continuïtat de Rajoy: “En la cultura política espanyola, és molt difícil que s’entengui l’aliança de tres forces minoritàries”.
Luis Conde: “Aquí hi ha un xoc generacional”
En una altra cantonada del saló, Luis Conde, de Seeliger y Conde, un dels noms representatius del Pont Aeri, subratllava els aires nous que les urnes poden confirmar: “Un Partit Popular amb una pèrdua de seixanta escons… Potser hi hagi la necessitat de trobar nous interlocutors”. Conde –que dirigeix una firma de caçatalents que va tenir Esperanza Aguirre en el seu staff- assenyala una dada que, segons ell, pot ser important: “Fins fa poc, Rajoy era encara el més jove a la cúpula de l’Estat. El rei Joan Carles i el candidat del PSOE en les darreres eleccions, Pérez Rubalcaba, eren més grans. Ara no, ara ell és el dirigent més vell. I aquí hi ha també un xoc generacional”. Recentment, Conde va generar un fort debat al Pont Aeri per convidar a “un nou interlocutor”, Albert Rivera.
Optimisme, pessimisme i cautela en el PP
Entre els dirigents del PP, també hi ha fluctuacions quan se’ls pregunta per les seves travesses. Tothom és molt prudent. En una corrua amb periodistes, Andrea Levy es resistia a donar xifres d’escons. Finalment, ha dit: “Entorn els 125”.
Més optimista és Enric Millo, el portaveu del partit al Parlament de Catalunya. Segons ell, “donar xifres és delicat, però jo veig més bona sintonia amb les nostres sigles que en altres eleccions. Jo sóc de Girona, que sempre és un termòmetre i una plaça difícil per nosaltres. I aquest cop he vist més gent en actes que pensàvem que no estarien concorreguts”. Millo creu que 130 pot ser una quantitat probable.
Marina Lozano, regidora del PP a Sant Boi, on ha estat candidata a l’alcaldia, és cauta. Potser perquè tasta una plaça difícil pel seu partit –el seu municipi té govern socialista i amb Ciutadans amb un regidor més que el PP-. Interpel·lada sobre l’escenari del nou hemicicle del Congrés, Lozano apunta “a uns 115 diputats”. Només? “Crec que estem davant d’un panorama complicat”.
Mariano Rajoy, al Barcelona Tribuna. Foto: Flickr PPC
Els “populars” suavitzen el to
També s’ha notat al Palace un subtil cop de volant en el to emprat fins ara pel Partit Popular. No hi ha res millor que un canvi de perspectives, i sobretot de realitats, per canviar d’actitud. Si la intervenció de Rajoy a Barcelona Tribuna ha estat molt calculadament ponderada (“cal parlar”, “a mi m’agrada posar-me en el lloc de l’altre”), també els dirigents del seu partit subratllaven el to mesurat. Moderació, moderació i moderació és el nou lema. Si més no, avui.
Un “dur” com José Ignacio Llorens, històric diputat al Congrés per Lleida, coneixedor com pocs de la realitat agrària de Catalunya, mostrava, parlant amb NacióDigital, la necessitat d’entesa: “No s’ha de perdre mai la comunicació personal”. El polític lleidatà es queixava: “Un dels problemes que hi ha és la nul·la química personal entre els dos presidents, Rajoy i Mas”. Llorens, sobtat per l’atac de Pedro Sánchez a Rajoy en el debat, creu que no es pot deslegitimar ningú: “Jo tinc independentistes a la família, i me’ls estimo”. La nova política pot fer miracles.
