En l'inici del cosmos, negaren que Catalunya fos una nació, i ho van acabar assumint. Més endavant, negaren que patís cap espoli fiscal, i ho van acabar constatant. Negaren que els catalans tinguessin dret a decidir, i ho van haver d'acabar acceptant. Criminalitzaren l'estelada, i ara la porten fins i tot als calçotets. Més recentment, negaren que el país fos un subjecte sobirà, i ja se n'estan adonant. Ara també neguen que Catalunya tingui legitimitat per a proclamar-se independent, però ho acabaran veient.

Necessiten temps. Encara no s'han adonat que l'Estat espanyol és el gran aliat de l'independentisme en tot aquest procés. Els independentistes veterans saben que és una tasca titànica, això de fer veure als seus compatriotes que l'Estat en què creuen fanàticament en realitat no els estima. Cada autonomista ha hagut de passar el seu propi procés del dol, fins que s'ha adonat de l'obvietat. I tot plegat és personalment dur.

Molts d'aquests exautonomistes sembla que ara hagin abandonat el Prozac per la Viagra, amb la data mística del 2014. La fe del convers, que en diuen. Que no deixin la farmaciola gaire lluny. Llegides les 220 pàgines de l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), se'n desprèn una idea bàsica: l'equació "vot equival a independència immediata" no té per què ser vàlida. De fet, possiblement no hi hagi ni dret a votar. Llavors, a final de 2014 tornaran a agafar el pot de Prozac, es miraran al mirall i es preguntaran si la vida té sentit. I necessitaran una espatlla ferma on poder-hi plorar. I, un cop més, l'independentisme la tornarà a parar.

En tot aquest procés, l'aliat de Madrid haurà creat noves tropes de xoc per al sobiranisme: exfederalistes que també hauran de plorar la mort de la seva idea. Més Prozac, possiblement. S'adonaran que hi haurà un moment en què Catalunya haurà de superar la legalitat vigent, com ja exposa el CATN. Ara no ho volen acceptar, s'hi rebel·len, piquen de peus i les llàgrimes se'ls barregen amb els mocs. Però acabaran caient. Quan això passi, que sàpiguen que també seran rebuts amb els braços oberts.