En els darrers trenta anys, el nombre d'ocells a Europa ha minvat de manera tristament espectacular. Fa dos anys es va llançar un crit d’alarma, perquè un estudi publicat a la revista Ecology letters recollia que, entre 1980 i 2010, el nombre total de parelles reproductores a les zones rurals s’havia reduït en 300 milions; és a dir, en un 57%. La nova aportació de l’estudi era que es referia a les espècies més comunes i no a les més rares.

Davant d’aquestes dades, i per donar resposta a una pregunta del partit Verd al Parlament alemany sobre la situació concreta al país, el govern federal va encarregar un estudi. Ara s'han publicat els resultats. Segons Der Spiegel, l'informe del govern diu que efectivament cada cop hi ha menys ocells: el nombre d'aus a Alemanya, com a Europa, s'ha reduït dràsticament.

A Alemanya, entre el 1990 i 2013, els recomptes han donat nombres esfereïdors: la fredeluga ha disminuït un 80%; el bitxac, un 63%; els cuanegres, un 61%, i les aloses, un 35%. Entre 1990 i 2015, el nombre de perdius, un 84%. Altres que trobem a jardins, com les mallerengues carboneres, s’han observat amb una freqüència inferior del 17%. En total, des de finals dels anys noranta, un terç de totes les espècies d'ocells van mostrar «reduccions significatives d'inventari».

Les causes que proposa l'informe del govern alemany s'atribueixen principalment a la pèrdua d’hàbitats per nidificar i criar, i a la disminució d'insectes. L'associació ecologista Nabu n’atribueix la culpa principalment a la intensificació de l’agricultura. Els grans camps de monocultiu, que es poden explotar amb una efectiva maquinària agrícola i que, amb l’ajut intensiu de pesticides, herbicides i insecticides, s’estima que han provocat la mortaldat del noranta per-cent dels insectes i cucs que alimenten els ocells.

A Catalunya, el programa de seguiment d'ocells comuns (SOCC), elaborat per l’Institut Català d’Ornitologia i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, pretén determinar les tendències temporals de la seva presència. El darrer informe d’ara fa un any les tendències van posar en evidència que, entre el 2014 i el 2015, com a Europa, algunes espècies d’ocells nidificants a Catalunya han minvat la població, altres es mantenen estables, mentre que hi ha un important augment en les espècies exòtiques.
 

Le dotze espècies que més minven la seva població a Catalunya, entre el 2002 i el 2015, segons el SOCC

El boscaler comú (Locustella luscinioides) -27%. Nidificant estival, localitzat en zones humides com ara el Delta de l’Ebre, els aiguamolls d’Empordà i basses de la plana de Lleida. La terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla) -13%. Nidificant als extrems meridional i septentrional de Catalunya, i a les planes centrals. El fumarell carablanc (Chlidonias hybrida) -10%. Migrador litoral, comú al delta de l’Ebre. El sisó (Tetrax tetrax) -8%. Comú a la depressió de l’Ebre, està amenaçat per les pràctiques agrícoles extensives. El martinet blanc (Egretta garzetta) -8%. Comú en zones fluvials i d’aiguamoll. El cucut reial (Clamator glandarius) -8%. La seva distribució és irregular, bàsicament a la depressió de l’Ebre i les zones costaneres. El teixidor (Remiz pendulinus) -8%. Localitzat a conques fluvials del Llobregat, la Muga i el Fluvià.  I també a la vall de l’Ebre. El botxí meridional (Lanius meridionalis) -7%. De distribució irregular pel territori, excepte a partir dels mil metres d’altitud. La piula (Anthus trivialis) -7%. Nidificant a zones pirinenques i pre-pirinenques. La fotja (Fulica atra) -7%. Comú a les zones humides, recognoscible per la taca blanca frontal. La cuereta groga (Motacilla flava) -6%. Distribuït per zones fluvials i humides, i prats de muntanya. L’agró roig (Ardea purpurea) -5%. Localitzat a les principals zones humides, especialment al Delta de l’Ebre.

Altres espècies d’ocells molt més comunes també han vist reduïdes les seves poblacions. En un tres per-cent, el pardal (Passer domesticus), el mosquiter (Phylloscopus collybita), la perdiu (Alectoris rufa), el verdum (Carduelis chloris), o el gafarró (Serinus serinus). En un dos per-cent la cadernera (Carduelis carduelis) o el colom roquer (Columba livia), de les ciutats. I en un u per-cent, l’oreneta (Hirundo rústica) o el picot verd (Picus viridis). Entre altres. En total, 38 espècies perden exemplars; com s’estima que a Catalunya hi ha entre 315 i 330 espècies d’ocells; entorn el 12% de les espècies veuen reduïda la seva població.

Els ocells juguen un paper important en els ecosistemes: ajuden a controlar les plagues agrícoles, participen en la dispersió de llavors i contribueixen en eliminar els animals morts. I, en termes funcionals, atès que es detecten més que altres animals perquè volen o sentim el seu cant, i perquè tenen una mesura superior als insectes, són indicadors del bon funcionament dels ecosistemes. Recordem els miners que baixaven amb un canari; si el canari moria, ja podien aprestar a córrer; perquè el grisú es començava a estendre i l’aire es tornava irrespirable.

Fins ara els esforços de conservació han tendit a concentrar-se en les espècies més rares. A la península Ibèrica, regió amb gran nombre d'espècies amenaçades, s'han realitzat campanyes d’èxit, com en el cas del voltor (Gyps fulvus), sovint amb l’ajuda dels fons LIFE de la UE. Però no és suficient. Segons els darrers informes, cal abordar les qüestions que afecten els ocells comuns, com la gestió de les terres agrícoles, la qualitat del medi ambient i la fragmentació territorial.

La solució seria que Brussel·les anés més enllà de les polítiques conservacionistes i inclogués en les polítiques agrícoles una dimensió més ecològica. Segons els partits verds europeus, si es promoguessin polítiques que encoratgessin els pagesos a aplicar mètodes que beneficien els ocells, la situació podria revertir-se.

Segons els experts, ajudaria dedicar-hi només un deu per-cent de la terra agrícola a cultiu més respectuosos amb els cicles ecològics. Canviant l’agricultura més intensiva per altres criteris que mantinguin prop dels camps les plantes i els insectes autòctons; o promovent plantacions de fruiters que donin de menjar als ocells autòctons, permetria sostenir el cicle tròfic i col·laboraria en el control de les plagues. Rachel Carson parlava de "la gosadia de creure’ns capaces de manipular impunement la vida i la natura ens ha dut a activar una guerra silenciosa les conseqüències de la qual no som capaces d’imaginar, ni molt menys de preveure". Esperem que les primaveres deixin de ser silencioses.