Un dels fenòmens més políticament curiosos dels últims temps és l'estat d'eufòria en què entra la premsa de Madrid cada cop que hi ha algun indici -al marge de la seva versemblança- que pugui afectar Jordi Pujol o la seva família. La visceralitat és de tal magnitud que, necessàriament, ha de depassar l'oportunisme estratègic o el càlcul partidista per endinsar-se en el terreny, sempre paradoxal, de les emocions humanes.

El fet és que ni tan sols amb tota la família Pujol-Ferrusola empresonada en la masmorra més profunda per tota mena de delictes terribles i vergonyosos el procés d'emancipació nacional d'aquest país s'aturaria ni cinc minuts. Això no és una monarquia i no conec ningú que pensi que Catalunya perdrà el dret a decidir a partir d'un determinat nombre de fills de Jordi Pujol imputats per la justícia. De la mateixa manera que l'estat espanyol no té intenció de deixar d'administrar Catalunya per més que solemnes partidaris de la unitat d'Espanya hagin cobrat comissions sobre el diner públic des del palau que sigui.

Per tant, jo crec que el mecanisme que els fa odiar Pujol i família és que pensen que -just al revés del que acostuma a dir ell mateix- a Madrid consideren que van ser enganyats. Que sota una capa de moderació aparent, Pujol ja tenia un pla -sinistrament separatista- que passava per adoctrinar els nens a l'escola i els grans amb la tele. Que tot estava pensat. I que, ara, el vell president se'n fot de tots plegats.

No importa que tota aquesta història no tingui cap ni peus, perquè ells no han entès res del que ha passat a Catalunya al llarg dels últims anys. Busquen una explicació; la necessiten. I descarreguen la fòbia i la impotència sobre una sola persona, aquella que els garantia que mai no s'hauria d'haver arribat fins aquí.