Fa deu anys, l’atropellament d’una bicicleta va truncar la vida de Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí en aquell moment, expresidenta d’Òmnium Cultural, economista i militant històrica de l’antifranquisme. Però, per damunt de tot, una de les figures que millor van simbolitzar la transversalitat del sobiranisme i l’afany de construcció de l’independentisme. Aquest dimarts, Òmnium Cultural l’ha recordat en un acte íntim al Centre Bonnemaison, que ha congregat un grup nodrit d’amics i companys de viatge.
Pocs noms poden aplegar en aquests moments dos expresidents de la Generalitat com Artur Mas i Quim Torra, el president del Parlament, Josep Rull, Carme Forcadell, l’exconseller Juli Fernàndez (ERC), l’exdiputat de la CUP Albert Botran, Josep Rull (Junts), Carles Duarte, Lluís Llach i Vicent Sanchis, entre d’altres. En un acte que ha tingut molt de vindicació dels anys més unitaris del procés.
El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha realçat la confluència de fortalesa i empatia en la personalitat de Casals, capaç de sintonitzar amb sensibilitats ben diverses i de “llegir bé el moment del país”, fet que va ser cabdal en els primer anys del moviment. Antich ha destacat l’empremta de Muriel Casals per consolidar el catalanisme com a gran vector d’inclusió i de cohesió social, en línia amb el discurs de Francesc Candel. Hi havia en ella ressons de la idea de Catalunya, un sol poble.
Antich ha explicat com aquesta aportació va canviar per sempre Òmnium Cultural, “que no té res a veure amb l’entitat de fa 30 anys i l’ha dut a afrontar els riscos de fractura als quals alguns volen anar de manera irresponsable”. Per ell, Casals somiava en un país normal, una idea més necessària que mai en moments en què sembla créixer la desesperança. Antich ha subratllat que el que Catalunya podrà assolir serà “el que siguem capaços de construir plegats”.
Laia Gasch, filla de la Muriel, ha incidit en el vessant transversal de la dirigent malaguanyada, el que feia possible que en el seu darrer aniversari, quan va fer 70 anys, s’hi va afegir un “monàrquic unionista” que era amic de Casals. Ha explicat com la seva mare va trobar en Òmnium una família on s’hi va trobar bé i s’hi va lliurar, i ha confessat que ella també s’hi ha sentit acollida”. Laia Casals ha explicat com, durant els dies de l’ingrés a l’hospital, va conèixer una d eles metgesses que l’atenien, qui li va dir que la Muriel li traspassava a ella la seva capacitat de combat.
El procés, tan ric en lemes unitaris i optimistes, va tenir en Muriel Casals una de les seves grans inspiradores. També de les poques persones que era vista sense reticències per partits i entitats del teixit civil. D’ella s’ha escoltat aquella frase seva: “No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni”. Consignes que tothom podia aplaudir sense retrets.
Nascuda a l'exili
Políticament, es pot dir que Casals va néixer antifranquista. El seu pare, Lluís Casals, un polític d’Acció Catalana, es va haver d’exiliar a França, on va col·laborar amb la Resistència en els anys de l’ocupació alemanya. Per això li van atorgar amb posterioritat la Legió d’Honor. Establert a Avinyó, es va casar amb la mestra francesa Augusta Couturier. D’aquest matrimoni, van néixer tres filles, entre elles la Muriel. Va ser precisament arran dels eu naixement que els pares van tornar a Catalunya per presentar la nena a la família. Però ja no van poder tornar a la Provença. La policia franquista els va retirar el passaport.
Lluís Casals era un advocat i intel·lectual, a més de director del Diari de Sabadell. Amb uns pares amb tantes inquietuds, Muriel Casals va sentir sempre la doble passió per la pedagogia i el compromís. Va ser professora del Departament d’Economia i Història Econòmica de la UAB. Com a historiadora econòmica, va fer recerca sobre les reconversions industrials (la seva tesi doctoral va versar sobre la indústria catalana d ela llana en el context de la Primera Guerra Mundial) i pel llegat dels grans pensadors de l’economia, com Keynes.
Durant els anys finals de la dictadura, va militar al PSUC. Després vindria Iniciativa, abans de ser una activista sense carnet, que se situava en un espai d’esquerres, gens sectària, entre ERC i ICV. Va ser de les intel·lectuals que va escalfar els motors del que seria el procés. Va ser membre rellevant de la junta de l’Ateneu Barcelonès amb Oriol Bohigas (2003-07) -un experiment transversal interessant en un moment en què Catalunya tenia els governs tripartits-. Després seria elegida presidenta d’Òmnium Cultural (2010), fins que les eleccions del 2015 la van dur al Parlament com a diputada.
“La Muriel era la millor de tots nosaltres”, va dir un dia el president Artur Mas. Al llarg de l’acte, diversos dels presents han llegit frases de Muriel Casals. Miquel Esquirol, un històric del pujolisme, ha llegit unes paraules de l’expresidenta d’Òmnium, en què assegurava que “escoltant molta gent m’he adonat que no hi ha una raó, hi ha moltes raons”. Hi va haver un moment en què el projecte sobiranista de fer un país millor va aplegar un bloc compacte de la societat catalana. Sense sectarismes ni mesquineses. Aquesta és la lliçó que va deixar Muriel Casals.
