Cartells electorals d'ERC i CiU l'any 1992. Foto: NDEl 8 de setembre de 1989, l'Estadi Olímpic de Montjuïc era testimoni d'una de les accions reivindicatives més sonades de l'era preolímpica. Quan el rei Joan Carles entrava a la tribuna d'autoritats per inaugurar el Campionat del Món d'Atletisme davant unes 45.000 persones, una sonora xiulada va destorbar la seva entrada. La protesta havia estat organitzada per un grup de joves independentistes de la Crida, les JNC, les JERC i el sindicat d'estudiants FNEC agrupats sota el nom Youth Catalan Action - Freedom for Catalonia. Aquella acció, que El Periódico va titllar de “xenòfoba i vergonyant”, instigada pel president de la Generalitat, era l'inici d'una campanya que s'allargaria fins als Jocs Olímpics, quan l'entitat va acompanyar la torxa olímpica en el trajecte des de l'Empordà fins a Barcelona amb banderes catalanes, estelades i nombroses pancartes de Freedom for Catalonia. A la cuina d'aquest moviment hi havia dirigents del futur pinyol de CiU com Oriol Pujol, David Madí i Francesc Homs.
CiU començava a flirtejar tímidament amb l'independentisme, això si, des de l'ambigüitat més absoluta i a través de les JNC i de l'embrió del pinyol que s'havia format a la FNEC. El mateix president Jordi Pujol alimentava aquesta ambigüitat amb reflexions com la coneguda “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”. Però la timidesa d'una Convergència oficialment autonomista quedaria totalment desbordada per ERC, que al congrés de Lleida de 1989 havia convertit la independència dels Països Catalans en un objectiu polític.
El març de 1992, per primera vegada l'independentisme i el sobiranisme més o menys velat donaven abundants fruits electorals a banda i banda, alhora que el catalanisme olímpic del PSC constatava un altre fracàs electoral. CiU va aconseguir 70 escons (1 més que el 1988) i ERC va passar de 6 diputats a 11. Entre totes dues formacions havien aconseguit arreplegar 100.000 vots més que en la contesa anterior. S'escapçava, excepcionalment, una regla no escrita segons la qual les dues forces nacionalistes, la radical i la moderada, es resten mútuament vots. Després del 1992 la teoria dels vasos comunicants s'ha complert, durant dues dècades. Fins el 25N, perquè les enquestes preveuen un nou escapçament d'aquesta regla.
Colom, Terra Lliure i Lituània
La gran revolució a les urnes el 1992 no va ser CiU, que revalidava majoria absoluta, sinó ERC. Hi ha diverses raons que expliquen el gran salt de l'independentisme a les urnes. D'entrada, el nou secretari general, Àngel Colom, es veia capaç de convertir Catalunya en Lituània, i amb el lema electoral “Cap a la independència”, el 1992 va plantejar una campanya que incorporava per primera vegada, conceptes de l'independentisme del benestar. “ERC va ser el primer partit a denunciar el maltracte fiscal –aleshores l'espoli espanyol era de gairebé un bilió de pessetes anual- i els peatges abusius. Aquella era la primera insinuació de l'independentisme del benestar més enllà de les banderes”, explica l'historiador Joan B. Culla. En aquelles eleccions de 1992 havia eclosionat el fenomen Colom, i la reconstrucció del partit després de la trencadissa i la fuga de tres dels sis diputats que semblava impossible, s'havia consumat amb un èxit del tot inesperat.
Més enllà del programa electoral, ERC tenia en el seu full de serveis la desmilitarització de l'independentisme. Les gestions dels republicans havien aconseguit la dissolució de Terra Lliure i la incorporació d'alguns dels seus activistes a la vida de partit. ERC havia aconseguit desvincular l'activisme armat de independentisme i presentar a la societat un projecte democràtic a una Catalunya lliure. L'equip de Colom havia aconseguit que la societat catalana no tingués por a ser independentista i s'esborressin alguns prejudicis en aquest sentit.
I d'altra banda, la proposta d'Esquerra es veia prou afavorida per un context internacional procliu a acceptar el dret a decidir dels pobles. S'acabava de produir la independència de les repúbliques bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània- i estats plurinacionals com Txecoslovàquia treballaven ja en la desintegració pacífica. Hi havia una certa eufòria en aquest sentit, per primera vegada es visualitzava la possibilitat d'autodeterminació democràtica.
Justament, la conjuntura internacional va ser, a parer de l'aleshores portaveu parlamentari d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, el factor clarament decisiu en el creixement dels republicans a les urnes: “El 1992, ERC creix no tant per mèrits propis sinó perquè el context internacional ens afavoria molt, i la gent votava independència sabent que era més aviat una missió impossible”. Per contra, Carod considera que “la desmilitarització de l'independentisme incorporant militants de Terra Lliure al partit no va tenir conseqüències electorals ni socials perquè la societat estava molt allunyada de l'independentisme armat”.
A parer de l'historiador Joan B. Culla, al desvetllament de l'independentisme i la sobiranització de CiU cal sumar-hi altres factors per acabar de comprendre el boom nacionalista de l'any olímpic: “El president Pujol havia avançat les eleccions, que havien de ser a la tardor, per evitar veure'ls perjudicat per l'efecte olímpic, els fruits dels quals anirien al PSC mercès a l'impuls de Pasqual Maragall, i d'altra banda, el PSC estava molt debilitat, amb un candidat, Raimon Obiols, que intentava l'assalt a la Generalitat per tercera vegada. Tot plegat va fer que CiU obtingués l'impuls per a la tercera majoria absoluta i simultàniament ERC fos premiada per la seva aposta independentista i la reconstrucció del partit que havia quedat fet miques”.
