18
de setembre
de
2017, 06:58
Actualitzat:
7:43h
Anaven a per ells. El 20 de setembre de 1977, ara fa quaranta anys, algú va deixar a la consergeria de l’immoble del carrer Tallers, 77, de Barcelona, un paquet adreçat al setmanari El Papus, que hi tenia la seu. Aquell dia hi havia reunió de redacció, on s’hi aplegaven noms brillants de la professió: Xavier de Echarri, el director, Antonio Franco, Joan de Sagarra, dibuixants com Carlos Giménez, Òscar Nebreda, Jordi Amorós (Ja)…
L’atzar va fer que el conserge, Joan Peñalver, s’entretingués uns moments abans de pujar a redacció. Aquesta circumstància potser va salvar la vida dels redactors, però va ser fatal pel conserge Joan Peñalver. Quan pujava les escales per lliurar el paquet, es va produir una potent deflagració que va destrossar el seu cos i va deixar setze persones més ferides. Aquest dilluns, a les set del vespre, el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, presidirà la inauguració d’una placa de record a les víctimes. Dimecres vinent, es farà un acte al Col·legi de Periodistes, amb presència d’alguns antics col·laboradors de la revista.
Hi ha un fil que condueix d’El Papus a Charlie-Hebdo, un altre cas de revista atacada per grups terroristes intolerants, en aquest cas gihadistes. A El Paus, a més, alguns dels seus dibuixants estaven influïts per l’obra d’una de les víctimes de l’atemptat de París, Wolinsky.
Víctimes de segona
Com altres atemptats comesos per l’extrema dreta, les víctimes van tastar un dels preus dels pactes de la transició, el greuge cruel que van patir els morts i ferits pels atacs de l’extrema dreta. Una de les persones que van sobreviure aquell dia, Rosa Lores, conviu amb aquell record i ho explica a Nació Digital: “Tenia 22 anys, treballava de recepcionista i telefonista a El Papus. Estava parlant amb el senyor del quiosc del carrer i, de cop, vaig sortir llançada per la finestra per l’impacte de l’explosió”. Rosa Lores va caure sobre un tendal i després damunt d’un cotxe, abans d’anar a parar al carrer, i això li va salvar la vida.
Seixanta-dos punts al cap, ferides per tot el cos i una invalidesa permanent. Rosa Lores afirma que “amb l’atemptat es va truncar en part una vida plena de projectes. Durant molt de temps vaig haver de dormir asseguda per les seqüeles físiques de l’atemptat, i vaig haver de necessitar ajuda psicològica”. El seu cas i el de les altres víctimes diu molt de com van anar les coses en aquella transició: “Ens va costar quasi bé vint anys ser reconeguts com a víctimes del terrorisme. En un primer moment van considerar el meu cas com un accident de treball. Sembla increïble, però va ser així”.
L’altre rostre de la democràcia espanyola
Des que va aparèixer, l’any 1973, aprofitant les petites escletxes que deixava una dictadura moribunda, el setmanari El Papus s’havia anat consolidant com una veu d’humor corrosiu i denúncia contra els excessos del poder. Però el que quedava de les estructures del règim no estava per bromes. Des de l’inici, les amenaces dels anomenats grups “incontrolats” i els tancaments per ordre governativa es van anar succeint i els treballadors i col·laboradors van aprendre a conviure amb el perill. Durant un temps, Rosa Lores treballava tenint al costat dos policies de la “secreta” davant de les amenaces de grups ultres.
La mort del dictador no només no va suposar la neutralització del “búnquer”, sinó que el va radicalitzar davant l’inici de la transició política. L’extrema dreta es va organitzar per atacar tots els grups i mitjans més representatius de l’antifranquisme. El gener de 1977 s’havia produït la matança d’advocats laboralistes d’Atotxa. A Catalunya, després de la Diada del 77, i en vigília de la recuperació de l’autonomia, els sectors feixistes estaven especialment desesperats i a El Papus li va tocar el rebre.
A la judicatura i a la policia, pervivien els reductes més nostàlgics del franquisme. Aquesta és la raó per la qual el cas d’El Papus no es va resoldre judicialment. Mai es va saber qui havia estat l’inductor de l’atemptat. Les persones detingudes –membres d’una anomenada Juventud Española en Pie- van ser condemnades a penes irrisòries de mesos de presó per pertinença a banda armada, però la “manca de proves” va impedir que se’ls acabés condemnant com a culpables de l’atemptat. Un documental de la televisió catalana explica amb detall els fets a El Papus, anatomia d’un atemptat., dirigit per David Fernández de Castro, fill d'un dels redactors.
La revista va desaparèixer el 1987, després de publicar 569 números. Pels ferits que van sobreviure, però, la vida va continuar. Uns mesos després de l’atemptat, va néixer la filla de Rosa Lores que, en el moment de l’atac, no sabia que estava embarassada. La nena va venir al món sense problemes, quasi un miracle, i li van posar de nom Eunice, la victoriosa.
L’atzar va fer que el conserge, Joan Peñalver, s’entretingués uns moments abans de pujar a redacció. Aquesta circumstància potser va salvar la vida dels redactors, però va ser fatal pel conserge Joan Peñalver. Quan pujava les escales per lliurar el paquet, es va produir una potent deflagració que va destrossar el seu cos i va deixar setze persones més ferides. Aquest dilluns, a les set del vespre, el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, presidirà la inauguració d’una placa de record a les víctimes. Dimecres vinent, es farà un acte al Col·legi de Periodistes, amb presència d’alguns antics col·laboradors de la revista.
Hi ha un fil que condueix d’El Papus a Charlie-Hebdo, un altre cas de revista atacada per grups terroristes intolerants, en aquest cas gihadistes. A El Paus, a més, alguns dels seus dibuixants estaven influïts per l’obra d’una de les víctimes de l’atemptat de París, Wolinsky.
Víctimes de segona
Com altres atemptats comesos per l’extrema dreta, les víctimes van tastar un dels preus dels pactes de la transició, el greuge cruel que van patir els morts i ferits pels atacs de l’extrema dreta. Una de les persones que van sobreviure aquell dia, Rosa Lores, conviu amb aquell record i ho explica a Nació Digital: “Tenia 22 anys, treballava de recepcionista i telefonista a El Papus. Estava parlant amb el senyor del quiosc del carrer i, de cop, vaig sortir llançada per la finestra per l’impacte de l’explosió”. Rosa Lores va caure sobre un tendal i després damunt d’un cotxe, abans d’anar a parar al carrer, i això li va salvar la vida.
Seixanta-dos punts al cap, ferides per tot el cos i una invalidesa permanent. Rosa Lores afirma que “amb l’atemptat es va truncar en part una vida plena de projectes. Durant molt de temps vaig haver de dormir asseguda per les seqüeles físiques de l’atemptat, i vaig haver de necessitar ajuda psicològica”. El seu cas i el de les altres víctimes diu molt de com van anar les coses en aquella transició: “Ens va costar quasi bé vint anys ser reconeguts com a víctimes del terrorisme. En un primer moment van considerar el meu cas com un accident de treball. Sembla increïble, però va ser així”.
L’altre rostre de la democràcia espanyola
Des que va aparèixer, l’any 1973, aprofitant les petites escletxes que deixava una dictadura moribunda, el setmanari El Papus s’havia anat consolidant com una veu d’humor corrosiu i denúncia contra els excessos del poder. Però el que quedava de les estructures del règim no estava per bromes. Des de l’inici, les amenaces dels anomenats grups “incontrolats” i els tancaments per ordre governativa es van anar succeint i els treballadors i col·laboradors van aprendre a conviure amb el perill. Durant un temps, Rosa Lores treballava tenint al costat dos policies de la “secreta” davant de les amenaces de grups ultres.
La mort del dictador no només no va suposar la neutralització del “búnquer”, sinó que el va radicalitzar davant l’inici de la transició política. L’extrema dreta es va organitzar per atacar tots els grups i mitjans més representatius de l’antifranquisme. El gener de 1977 s’havia produït la matança d’advocats laboralistes d’Atotxa. A Catalunya, després de la Diada del 77, i en vigília de la recuperació de l’autonomia, els sectors feixistes estaven especialment desesperats i a El Papus li va tocar el rebre.
A la judicatura i a la policia, pervivien els reductes més nostàlgics del franquisme. Aquesta és la raó per la qual el cas d’El Papus no es va resoldre judicialment. Mai es va saber qui havia estat l’inductor de l’atemptat. Les persones detingudes –membres d’una anomenada Juventud Española en Pie- van ser condemnades a penes irrisòries de mesos de presó per pertinença a banda armada, però la “manca de proves” va impedir que se’ls acabés condemnant com a culpables de l’atemptat. Un documental de la televisió catalana explica amb detall els fets a El Papus, anatomia d’un atemptat., dirigit per David Fernández de Castro, fill d'un dels redactors.
La revista va desaparèixer el 1987, després de publicar 569 números. Pels ferits que van sobreviure, però, la vida va continuar. Uns mesos després de l’atemptat, va néixer la filla de Rosa Lores que, en el moment de l’atac, no sabia que estava embarassada. La nena va venir al món sense problemes, quasi un miracle, i li van posar de nom Eunice, la victoriosa.