Ahir es va ajornar, una vegada més, el judici contra Jacques Chirac, l'anterior president de la República Francesa. Se l'acusa d'un delicte que, per sota de l'Albera, pot resultar insòlit: contractar a dit, des de l'alcaldia de París, a 28 càrrecs de confiança que, en realitat, treballaven per al partit. Una tècnica anomenada "llocs de treball ficticis" (emplois fictifs) que servia per traspassar una factura privada a l'erari públic. En si, l'acusació és xocant perquè, vistes des d'aquí, aquesta mena d'actuacions estan plenament acceptades com a normals i formen part del paisatge habitual de les diverses administracions.

Ja veurem si Chirac acaba asseient-se, o no, a la banqueta dels acusats. Però estaria bé que aquí també ens comencéssim a plantejar aquesta mena de peatges i fins a quin punt és viable que part de l'estructura dels partits es pagui a través de càrrecs de lliure designació, assessories diverses i encàrrecs directes més o menys dissimulats.

De fet, no es poden demanar sacrificis als ciutadans mentre institucions com la Diputació de Barcelona s'apressen a convertir en fixos una cinquantena de treballadors just abans de les eleccions, tal i com publica e-notícies. I és oportú citar la Diputació perquè allà hi funciona un pacte de govern entre PSC, CiU, ICV i ERC, en això no hi ha partits innocents.

Potser és necessari allargar les llistes d'espera, mantenir els barracons a les escoles i rebaixar els sous a tots els funcionaris... Però ho és més encara aprimar el perímetre dels partits. Abans no ho hauríem hagut de permetre, ara ja no podem.