01
de març
de
2024, 07:00
Actualitzat:
04
de març,
17:29h
El 2 de març del 1974,Salvador Puig Antich era executat a garrot vil a la presó Model de Barcelona. Enrere quedaven hores frenètiques en què un grup d'advocats va intentar desesperadament evitar el compliment de la sentència, en un esforç contra el temps per mobilitzar diverses personalitats. Però què passava en aquells dies a casa nostra? La Catalunya oficial continuava aliena a la realitat futura que es covava, però ni tan sols els grans mitjans, arrecerats amb el poder establert o sotmesos a un control ferri, van poder evitar que traspués la reacció que va provocar l'execució de Puig Antich. Va ser un moment en què es van començar a contraposar el present tràgic d'un Estat repressor i un futur que lluitava per néixer.
El divendres 1 de març del 1974 era un dia important pels sectors de l'oposició al règim. Es presentava en societat un projecte mediàtic que faria forat i es convertiria en un dels símbols de la Catalunya antifranquista: la revista satírica Por Favor. Una realitat possible aprofitant les petites escletxes que oferia la Llei de premsa de Manuel Fraga. Jaume Perich i Manuel Vázquez Montalbán serien els directors. Aquell vespre, els futurs redactors i un grup de figures de l'oposició es van aplegar al restaurant L'Oca, a la plaça que aleshores es deia Calvo Sotelo, per celebrar l'esdeveniment. El periodista Luis del Olmo intervenia quan Vázquez Montalbán el va interrompre per dir que s'acabava de saber que el consell de ministres havia donat l'enterado a la sentència de mort a Puig Antich i Heinz Ches.
Feia hores que havia acabat la reunió del govern franquista al Palau del Pardo. Però aquell dia, la roda de premsa del ministre d'Informació i Turisme, Pío Cabanillas, es faria esperar. Ja seria nit tancada quan Cabanillas informaria dels enterados. Un retard calculat per evitar al màxim tota reacció a l'actuació del botxí. El sopar a L'Oca va acabar aviat. Alguns van afegir-se al grup de gent que va començar a fer trucades des del Col·legi d'Advocats. Algú es va acostar a la Model, com va explicar Joan de Sagarra en un article.
De la realitat d'aquells dies sorgien fotografies molt contraposades. Els diaris informaven de la reforma de la plaça Lesseps de Barcelona, un tema que mobilitzava un associacionisme veïnal que agafava volada i que ja havia desestabilitzat els anys finals del mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles. L'alcalde era el 1974 l'empresari Enric Masó, que es mostrava disposat a algun tipus d'interlocució amb el moviment veïnal. L'altre tema de l'actualitat barcelonina era l'extensió de les protestes del món del taxi, molt inquiet davant l'increment dels preus del combustible, quan ja es notaven els efectes de la crisi del petroli.
Mentre Puig Antich vivia les seves darreres hores, el règim continuava amb la seva dinàmica de sempre, inasequible al desaliento, per citar una frase emprada en els cercles oficials. El Círculo Catalán de Madrid organitzava aquells dies un homenatge a Juan Antonio Samaranch, figura emblemàtica de les elits franquistes a Catalunya, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona. El futur president del COI va ser acompanyaven aquest acte per altres figures catalanes del règim, com Santiago Udina Martorell i Joaquim Viola Sauret, futur alcalde de Barcelona. Samaranch rebria una altra distinció en pocs dies, la Medalla al Mèrit Esportiu, de mans de l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó.
La premsa informava dels Premis Nacionals de Natalitat. Era una de les iniciatives que agradaven el franquisme. Els primers guardonats van ser un matrimoni de Cadis que va tenir... 21 fills. Se'ls va premiar amb 150.000 pessetes. En vigílies de l'execució de Puig Antich també es va anunciar que el ministre Cabanillas faria el pregó de Sant Jordi a Barcelona. En aquell context, semblava un sarcasme.
Des que es va conèixer la sentència de mort contra Puig Antich, el 8 de gener, es van produir moviments sensibles. L'oposició patia l'impacte de la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya, però moltes entitats i sectors van intentar aixecar la veu contra l'execució imminent. El Consell de l'Advocacia, els col·legis de Llicenciats, Enginyers, Aparelladors i Advocats, així com prop d'una trentena d'associacions de veïns van enviar telegrames al Pardo. En els ambients eclesiàstics hi va haver certa mobilització. El cardenal i arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany, i el de Tarragona, Josep Pont i Gol, en nom dels bisbes catalans, també van demanar l'indult a Franco. En aquell moment, el règim s'enfrontava a un conflicte amb l'Església arran d'una homilia del bisbe basc Antonio Añoveros, que el govern va considerar que atemptava contra "la unitat d'Espanya".
Marc Andreu explica, a la seva tesi doctoral El moviment ciutadà i la Transició a Barcelona: la FAVB, una investigació molt potent, que Miquel Esquirol, militant fundador de CDC, va intentar que la junta de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona es pronunciés el mes de gener en favor de l'indult. Però la posició d'Esquirol va quedar en minoria en una junta aleshores dominada per figures conservadores. Entre elles hi havia l'empresari hoteler Joan Gaspart. La FAVB va optar per no dir res perquè el tema no afectava la realitat municipal...
Malgrat el control del carrer per part del règim, les protestes es van expressar. La Vanguardia va informar de l'enterrament diumenge de Puig Antich al cementiri de Montjuïc. Només la família i un petit grup d'amics van ser autoritzats a ser-hi presents, mentre la policia impedia que unes 500 persones accedissin a l'espai. La informació afegia que l'acte havia estat una "emotiva cerimònia". Dos rams de clavells acompanyaren el taüt. Heinz Ches, executat el mateix dia, va ser enterrat en una fosa comuna al cementiri de Tarragona.
El diari dels Godó informava de les manifestacions d'estudiants que es van produir dies després de l'execució. Centenars de persones van concentrar-se en diversos indrets de Barcelona: pel carrer Ferran, davant del Palau Episcopal i per la Diagonal, on alguns milers de persones es van aplegar i va haver trencadissa de vidres de les seus del Banc Atlàntic i del Banc Comercial Transatlàntic. Milers d'octavetes es van repartir en diversos cines. Dos artefactes incendiaris van esclatar en oficines bancàries diumenge i va produir-se una explosió a prop d'una residència de militars a Sant Andreu. La premsa també va destacar que l'escriptor Camilo José Cela va dimitir de la presidència de l'Ateneu de Madrid en protesta contra la pena de mort.
Diumenge, el Barça que acabava de fitxar Johan Cruyff rebia el Castelló al Camp Nou, mentre l'Espanyol jugava amb l'Atlético de Madrid dissabte. El Barça anava al davant a la Lliga amb 7 punts per davant del segon, precisament l'Atlètic de Madrid i acabaria imposant la seva força al campionat després d'anys de sequera. Aquell diumenge, milers d'octavetes més es van repartir pel Camp Nou amb un clam ben expressiu: "Franco assassí". No deien cap mentida. Aquesta va ser una de les ocasions en què es va manifestar més clarament que la societat catalana se sentia colpejada pel franquisme. Això també forma part del llegat de Puig Antich.
El divendres 1 de març del 1974 era un dia important pels sectors de l'oposició al règim. Es presentava en societat un projecte mediàtic que faria forat i es convertiria en un dels símbols de la Catalunya antifranquista: la revista satírica Por Favor. Una realitat possible aprofitant les petites escletxes que oferia la Llei de premsa de Manuel Fraga. Jaume Perich i Manuel Vázquez Montalbán serien els directors. Aquell vespre, els futurs redactors i un grup de figures de l'oposició es van aplegar al restaurant L'Oca, a la plaça que aleshores es deia Calvo Sotelo, per celebrar l'esdeveniment. El periodista Luis del Olmo intervenia quan Vázquez Montalbán el va interrompre per dir que s'acabava de saber que el consell de ministres havia donat l'enterado a la sentència de mort a Puig Antich i Heinz Ches.
Feia hores que havia acabat la reunió del govern franquista al Palau del Pardo. Però aquell dia, la roda de premsa del ministre d'Informació i Turisme, Pío Cabanillas, es faria esperar. Ja seria nit tancada quan Cabanillas informaria dels enterados. Un retard calculat per evitar al màxim tota reacció a l'actuació del botxí. El sopar a L'Oca va acabar aviat. Alguns van afegir-se al grup de gent que va començar a fer trucades des del Col·legi d'Advocats. Algú es va acostar a la Model, com va explicar Joan de Sagarra en un article.
De la realitat d'aquells dies sorgien fotografies molt contraposades. Els diaris informaven de la reforma de la plaça Lesseps de Barcelona, un tema que mobilitzava un associacionisme veïnal que agafava volada i que ja havia desestabilitzat els anys finals del mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles. L'alcalde era el 1974 l'empresari Enric Masó, que es mostrava disposat a algun tipus d'interlocució amb el moviment veïnal. L'altre tema de l'actualitat barcelonina era l'extensió de les protestes del món del taxi, molt inquiet davant l'increment dels preus del combustible, quan ja es notaven els efectes de la crisi del petroli.
Mentre Puig Antich vivia les seves darreres hores, el règim continuava amb la seva dinàmica de sempre, inasequible al desaliento, per citar una frase emprada en els cercles oficials. El Círculo Catalán de Madrid organitzava aquells dies un homenatge a Juan Antonio Samaranch, figura emblemàtica de les elits franquistes a Catalunya, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona. El futur president del COI va ser acompanyaven aquest acte per altres figures catalanes del règim, com Santiago Udina Martorell i Joaquim Viola Sauret, futur alcalde de Barcelona. Samaranch rebria una altra distinció en pocs dies, la Medalla al Mèrit Esportiu, de mans de l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó.
La premsa informava dels Premis Nacionals de Natalitat. Era una de les iniciatives que agradaven el franquisme. Els primers guardonats van ser un matrimoni de Cadis que va tenir... 21 fills. Se'ls va premiar amb 150.000 pessetes. En vigílies de l'execució de Puig Antich també es va anunciar que el ministre Cabanillas faria el pregó de Sant Jordi a Barcelona. En aquell context, semblava un sarcasme.
La tensió es palpava
Des que es va conèixer la sentència de mort contra Puig Antich, el 8 de gener, es van produir moviments sensibles. L'oposició patia l'impacte de la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya, però moltes entitats i sectors van intentar aixecar la veu contra l'execució imminent. El Consell de l'Advocacia, els col·legis de Llicenciats, Enginyers, Aparelladors i Advocats, així com prop d'una trentena d'associacions de veïns van enviar telegrames al Pardo. En els ambients eclesiàstics hi va haver certa mobilització. El cardenal i arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany, i el de Tarragona, Josep Pont i Gol, en nom dels bisbes catalans, també van demanar l'indult a Franco. En aquell moment, el règim s'enfrontava a un conflicte amb l'Església arran d'una homilia del bisbe basc Antonio Añoveros, que el govern va considerar que atemptava contra "la unitat d'Espanya".
La FAVB no es mulla
Marc Andreu explica, a la seva tesi doctoral El moviment ciutadà i la Transició a Barcelona: la FAVB, una investigació molt potent, que Miquel Esquirol, militant fundador de CDC, va intentar que la junta de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona es pronunciés el mes de gener en favor de l'indult. Però la posició d'Esquirol va quedar en minoria en una junta aleshores dominada per figures conservadores. Entre elles hi havia l'empresari hoteler Joan Gaspart. La FAVB va optar per no dir res perquè el tema no afectava la realitat municipal...
Manifestacions i corredisses
Malgrat el control del carrer per part del règim, les protestes es van expressar. La Vanguardia va informar de l'enterrament diumenge de Puig Antich al cementiri de Montjuïc. Només la família i un petit grup d'amics van ser autoritzats a ser-hi presents, mentre la policia impedia que unes 500 persones accedissin a l'espai. La informació afegia que l'acte havia estat una "emotiva cerimònia". Dos rams de clavells acompanyaren el taüt. Heinz Ches, executat el mateix dia, va ser enterrat en una fosa comuna al cementiri de Tarragona.El diari dels Godó informava de les manifestacions d'estudiants que es van produir dies després de l'execució. Centenars de persones van concentrar-se en diversos indrets de Barcelona: pel carrer Ferran, davant del Palau Episcopal i per la Diagonal, on alguns milers de persones es van aplegar i va haver trencadissa de vidres de les seus del Banc Atlàntic i del Banc Comercial Transatlàntic. Milers d'octavetes es van repartir en diversos cines. Dos artefactes incendiaris van esclatar en oficines bancàries diumenge i va produir-se una explosió a prop d'una residència de militars a Sant Andreu. La premsa també va destacar que l'escriptor Camilo José Cela va dimitir de la presidència de l'Ateneu de Madrid en protesta contra la pena de mort.
Diumenge, el Barça que acabava de fitxar Johan Cruyff rebia el Castelló al Camp Nou, mentre l'Espanyol jugava amb l'Atlético de Madrid dissabte. El Barça anava al davant a la Lliga amb 7 punts per davant del segon, precisament l'Atlètic de Madrid i acabaria imposant la seva força al campionat després d'anys de sequera. Aquell diumenge, milers d'octavetes més es van repartir pel Camp Nou amb un clam ben expressiu: "Franco assassí". No deien cap mentida. Aquesta va ser una de les ocasions en què es va manifestar més clarament que la societat catalana se sentia colpejada pel franquisme. Això també forma part del llegat de Puig Antich.