Aquests dies ha fet dotze anys -dotze!- de la mort prematura de Joe Strummer, el líder dels inoblidables The Clash. Ell va encapçalar una revolta musical, honesta i compromesa, que no va abandonar mai al llarg de tots i cadascun dels dies que va viure. Strummer va ser un gran personatge per a tota una generació, però més enllà va ser una persona fidel a si mateixa, fins el punt que fa un parell de dies Fabrice Lhomme, un dels veterans de Le Monde, recordava un reportatge que el va tenir com a protagonista com el que més l'ha marcat al llarg de la seva llarga vida professional.

Per a molts el nom de Joe Strummer no significarà res, però alguns m'entendran perfectament. El cantant i guitarrista dels The Clash va demostrar una convicció personal extraordinària, va ser-ne conseqüent i va assumir-ne el cost. Per això tants el trobem a faltar, en un moment en el qual és més important avançar que resistir.

Som en temps de revolta, com aquella de finals dels setanta als carrers de Londres. "Qui necessita el Parlament? Asseguts tot el dia fent lleis. Són tots grassos i vells, fent cua per la Cambra dels Lords", cantaven Strummer i la seva banda... El món ha continuat girant i ara i aquí, una vegada més, uns altres polítics també hauran de decidir de quin costat es posen. Els ho exigirem.