Duran aquesta setmana ha tornat a jugar al gat i a la rata. És el millor en aquest joc. Amb l'advertència de plegar plantejava un foc triangular. Per una banda, esperava que a Madrid el lloessin. En segon terme, que posessin sobre la taula una oferta. I en tercer lloc, que CDC callés.

D'aquestes tres només li ha sortit bé, i d'aquella manera, la primera. Que els adversaris et reclamin fa fins i tot cosa. De fet, en la seva homilia d'aquesta setmana rebutja el gairebé panegíric que li va dedicar el president del Congrés, Jesús Posada.

Així mateix, ningú a Madrid ha posat cap oferta o contra-oferta sobre la taula. No en tenen cap necessitat. Si algú l'espera, que es posi tranquil i es compri un lloro.

 I CDC no ha callat. No només en Josep Rull, etern rival d'en Duran, va renyar el líder de CiU a Madrid, sinó el rei del moderantisme convergent, Santi Vila. El conseller de Territori, murri, el va comparar amb el Sant Pare o el rei. I sinó n'hi havia prou, un sant Cristo Gros com la consellera Irene Rigau va saltar per recordar que CiU ha estat capaç d'anar més enllà que Jordi Pujol.

Tot per justificar el que UDC ja té pensat des de fa dies. Els democratacristians ja han fet aquella “consulta interna” que Ramon Espadaler va apuntar en el congrés estatutari d'ara fa uns mesos. De moment, Unió demanarà el “sí” a la primera pregunta i donarà llibertat de vot per a la segona pregunta del 9N. Això és, es miri per on es miri, un sí-sí.

Al capdavall, Duran rondina però fa costat a la consulta. El seu discurs de la llei de successió al Congrés d'aquest dimecres va reblar aquesta idea. No acompanyes l'instrument sinó és per assolir l'objectiu.

Potser també pensa en Marc Carrasco, nét de Manel Carrasco i Formiguera, que assegura al llibre de Jofre Llombart, (“Doncs jo, ara, votaré sí” d'Angle Editorial, 2014),que “és indubtable que l'avi era independentista, que Unió no li canviï el discurs”. Com pensa ja gairebé el gruix del partit. Si s'ho repensa sempre podrà recordar el trist final d'en Pere Navarro.