L'escàndol del Catalangate ha posat sobre la taula l'etern problema del control dels serveis d'informació en un estat democràtic. La pròpia naturalesa d'aquests organismes, que treballen en secret i viuen d'ell, ha generat nombrosos conflictes polítics en democràcies més avançades que l'espanyola. Un risc que, amb la tradició autoritària de l'estat espanyol, s'agreuja més.  De moment, l'episodi d'espionatge als líders independentistes ja ha obert un seriós esvoranc entre la Moncloa i el bloc sobiranista, amb Esquerra Republicana al davant.  

Una de les especialistes en els controls democràtics dels serveis d'intel·ligència, la constitucionalista Concepción Pérez Villalobos, de la Universitat de Granada, té obra publicada sobre el tema. En un dels seus estudis, que es pot consultar aquí, dona detalls dels diferents mecanismes de control existents i assegura que hi ha consens a Europa en què tota violació de la privacitat i el secret de comunicacions s'ha de fer amb base legal i autorització judicial.   

No existeix un ens internacional de control d'aquests organismes. Però en el cas de la UE, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) té competències per rebre denúncies sobre actuacions suposadament il·legals dels serveis dels estats membres de la Unió. Així es controlen els serveis d'intel·ligència de les democràcies consolidades. 

[h3]Regne Unit, el país amb més garanties[/h3]
A la comunitat d'intel·ligència britànica, amb organitzacions emblemàtiques com el MI5 (espionatge intern) i el MI6 (per a l'exterior), hi ha establerts controls en les tres branques del poder: l'executiu, el legislatiu i el judicial. El cap de la intel·ligència respon davant el primer ministre a través del ministre de l'Interior. Des de la llei de Serveis d'Intel·ligència del 1994, una comissió parlamentària està dedicada a controlar específicament els serveis i en formen part membres de la Cambra dels Comuns i dels Lords. Així mateix, hi ha un tribunal format per tres jutges independents de l'executiu que atén les denúncies que puguin presentar els particulars. La llei facilita que un ciutadà pugui elevar les seves queixes si s'ha infringit la seva privacitat.

[h3]Alemanya: un estat dins l'estat?[/h3]
L'Oficina per a la Defensa de la Constitució (BfV), el Servei Federal d'Intel·ligència (BND) i les agències de contraespionatge depenen directament del ministeri de l'Interior. El Bundestag constitueix una comissió d'inspecció dels serveis, anomenada Consell de Control. Val a dir que els serveis alemanys han generat nombroses polèmiques i han despertat desconfiança. Històricament, en els anys de la Guerra Freda van tenir una actuació tèrbola, identificant-se amb le  spolítiques conservadores d'Adenauer i acollint a antics oficials nazis. 

Els darrers anys, alguns lligams de membres del BfD amb l'extrema dreta van dur a reforçar el control parlamentari i s'ha designat un procurador amb autoritat per accedir a les oficines de l'espionatge i poder consultar tots els expedients que requereixi. També es van fer sessions públiques al Bundestag en què es podia veure els responsables dels serveis responent als diputats.

[h3]França, el servei més opac[/h3]
A diferència dels serveis del Regne Unit, els francesos solen ser considerats els més opacs. És un dels estats on ha costat més introduir elements de vigilància i inspecció, més enllà d'un control pressuposatari. En això hi té molt a veure un sistema polític on tradicionalment el poder ha estat molt concentrat en l'executiu i, bàsicament, en el president, amb un legislatiu feble. La llei de secrets oficials del 2015 va dur un intens debat perquè, sota l'amenaça del terrorisme, va obrir la porta a la intervenció de les comunicacions sense control judicial. No va ser fins recentment que es va crear la Comissió Nacional de Control de les Tècniques d'Informació (CNCTR), formada per diputats, senadors, magistrats i experts en comunicacions electròniques. 

[h3]La CIA, vigilada pel Senat[/h3]
Als Estats Units, els responsables de la intel·ligència són presents al Consell de Seguretat Nacional, el nucli dur del hard power a Washington. El seu control principal correspon als comitès d'intel·ligència de la Cambra i, sobretot, del Senat, on els seus membres solen ser polítics amb autoritat. És dels pocs països on el parlament té un paper clau en la designació del cap dels espies: el Senat ha de ratificar el director de la CIA, ratificació que no està mai garantida. 

Però si el legislatiu s'aboca a vigilar de prop els espies nord-americans, els escàndols han estat sovintejats. L'any 2014, el director de la CIA, John Brennan, va demanar perdó perquè agents de l'agència havien penetrat en els ordinadors d'investigadors del Senat que s'encarregaven precisament d'inspeccionar l'agència. El Senat ha elaborat informes força demolidors sobre actuacions il·legals de la CIA. Els anyss etanta, el Comitè Church del Congrés va investigar a fons el paper de la CIA en el cop d'estat a Xile. El Senat vigila, però sovint la CIA corre més.

En un article recent a Infolibre, el politòleg Bernardino León Reyes reclamava una agència de control especialitzada en el control del CNI, com tenen tots els estats esmentats més amunt. León criticava que a l'estat espanyol només funcionés una comissió de control sobre els serveis d'informació, concretament sobre les finances dels fons reservats. Si en tots els estats democràtics, les agències d'intel·ligència són sempre un poder que frega el descontrol, a Espanya això encara és més accentuat.   


[plantillacatalangate]