
Artur Mas (1956) és l'únic president de la Generalitat que ha arribat a aquest càrrec després de dos intents fallits. No va tirar la tovallola el 2003 i el 2006, quan la fórmula del tripartit el va desbancar, i ara, set anys després, s'ha convertit en el 129è president de la Generalitat. Tal com ell havia pronosticat, 'a la tercera va a la vençuda'. El líder convergent no és precisament un polític novell, ja que ha estat regidor de l'Ajuntament de Barcelona, conseller de Política Territorial i Obres Públiques, responsable del Departament d'Economia i conseller en cap de l'últim govern de Jordi Pujol, de qui es va convertir en successor guanyant en la pugna al líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida.
Artur Mas s'ha convertit aquest dijous en el 129è president de la Generalitat, un càrrec que anhelava des del 2001, quan va ser designat conseller en cap i va quedar clar que seria el successor de Jordi Pujol. Aquell va ser un dels moments més tensos i també més transcendentals per al seu futur. Envoltat per un nucli dur de col·laboradors propers, el 'pinyol', va superar en la pugna al líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida.
Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona, va ser executiu de l'empresa Vilassar Internacional, del grup Tipel, propietat de la família Prenafeta. Va entrar en el sector públic l'any 1982, concretament en el Departament de Comerç, Consum i Turisme, conselleria de la que va acabar sent director general de Promoció Comercial.
L'any 1987 va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona sota el lideratge de Josep Maria Cullell, essent reelegit en dues eleccions més, fins al maig de 1995. Va donar llavors el salt al Parlament, sent diputat des de llavors. Aquell mateix any, va ser nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques.
Dos anys més tard, el 1997, va ser designat conseller d'Economia i Finances, càrrec que va ocupar fins al 2001, quan va ser promocionat a conseller en cap. D'aquesta manera, Jordi Pujol deixava clar qui seria el seu successor i Mas començava la seva cursa per convertir-se en el proper president de la Generalitat.
En les eleccions del 2003, CiU va guanyar en escons però no va poder formar govern, ja que PSC, ERC i ICV-EUiA van signar el Pacte del Tinell i van fer president Pasqual Maragall. Tres anys després, la federació va creure que derrotaria el tripartit i que tornaria a governar, però, tot i guanyar, només va aconseguir passar de 46 a 48 diputats. José Montilla es va convertir en el 128è president de la Generalitat.
Ni Mas ni CiU es van prendre gaire bé aquell nou pacte tripartit, i més quan el convergent havia tancat un acord sobre l'Estatut amb el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez, a canvi que a Catalunya pogués governar la llista més votada.
Amb quatre anys més en perspectiva, Mas ha esperat pacientment i en els últims mesos ha fet reiterades crides per no caure en l'eufòria i donar per guanyades les eleccions, malgrat les enquestes li eren molt favorables. Això sí, la relació amb Zapatero mai ha estat la mateixa perquè Mas, segons ell mateix ha confessat, ja no hi confia.
El líder de CiU ha lluitat contra el tripartit, però també contra la imatge que s'ha creat d'ell mateix, de nen de casa bona que ho ha tingut fàcil a la vida. Constant, treballador, seriós i rigorós, també ha sabut aguantar set anys a l'oposició, conscient que molts esperaven una nova ensopegada seva per ocupar el seu lloc.
Entre els seus màxims col·laboradors es troben els membres de l'anomenat 'pinyol', com David Madí, Oriol Pujol i Francesc Homs. Madí ha estat el responsable de les tres campanyes electorals de Mas i ha estat el seu col·laborador més proper, més estimat i més valuós. Fins ara, perquè ja ha anunciat que deixa la política activa. Malgrat aquestes preferències, Mas ha tingut mà esquerra per integrar en la direcció altres sensibilitats presents en el seu partit, i ha donat també poder a dirigents com Felip Puig o Lluís Recoder.
Una altra situació difícil que ha obligat Mas a fer equilibris ha estat la seva relació amb el soci de federació, Josep Antoni Duran i Lleida. Si ja els inicis van ser molt tensos només pel fet que el convergent va guanyar-li la batalla de la successió, la relació ha viscut des de llavors moments complicats, com quan Mas es va reunir ell sol amb Zapatero per tancar l'Estatut, o quan el convergent va posar en marxa el seu projecte de Casa Gran del Catalanisme.
Abans de les eleccions, Mas i Duran van escenificar la seva unió en el míting final de campanya. En aquest moment, la 'parella' viu el seu millor moment, i fins i tot Mas va demanar-li que entrés a formar part del seu govern.