El mapa electoral català afronta el que, amb tota probabilitat, serà un cataclisme de gran magnitud. Essencialment, els partits més afectats seran els que intentin mantenir l'estat de les coses. De fet, ni PSC, ni UDC, ni PPC són adaptables a un context en el qual la principal demanda dels ciutadans serà canviar un sistema polític molt insatisfactori, al marge de quina sigui l'orientació que cada elector prefereixi prendre. L'unionisme, per exemple, només podrà créixer en la seva versió reformista. La foto fixa de la transició -PSC i PPC- només té garantit el suport d'una part dels electors que estaven actius políticament a finals dels anys setanta i assumeixen com a propis els condicionants que van donar com a resultat aquest estil de democràcia de poca profunditat.

De l'altra banda, el catalanisme patirà una evolució similar. Els pactes i renúncies de la transició són del tot incomprensibles per la major part dels ciutadans, que situen el que fos allò que va passar a finals dels setanta molt lluny del perímetre actual del catalanisme. El dret a decidir és el punt de partida de qualsevol oferta política que es reclami nacional, per això posicions com la d'UDC són insostenibles. Duran ja no serà cap de llista mai més.

Així doncs, els partits més vitals -CDC, ERC, ICV, Ciutadans i les CUP- hauran de demostrar que són capaços de fer evolucionar el context polític de forma clara i ràpida. Seran ells -més, probablement, alguna oferta nova- els que hauran de protagonitzar el nou sistema de partits que ells mateixos hauran contribuït a crear.