L'amic López Tena em deia ahir, referint-se a Espanya, que "l'odi els farà guanyar, com sempre". Però crec que aquesta vegada és una de les (poques) que s'equivoca. I la prova més evident és l'obsessió pel boicot que fa que, un cop i un altre, l'espanyolisme popular s'entesti en l'error -clamorós, estrepitós- de foragitar els productes catalans de les prestatgeries dels supermercats on ells compren. Una acció reiterada que ha acabat convencent els empresaris catalans del fet que el mercat espanyol és genèricament hostil i subjecte a sacsejades imprevisibles. El cava català, per exemple, ha reorientat la seva política comercial cap a l'exportació des que va patir un assetjament bastant efectiu a partir de l'any 2004.

El concepte del boicot als productes catalans està del tot vinculat al record de l'Espanya proteccionista de finals del XIX, que va allargar aranzels i tancament fins a més enllà de la postguerra. Era l'Espanya del viatjant català i la botiga de províncies. Un paisatge que, òbviament, no té res a veure amb l'Europa de lliure circulació de béns i serveis, dins la qual el mercat espanyol és un dels menys solvents i atractius.

Políticament, el boicot és un tret al peu. Tant és així que fins i tot el fonamentalisme espanyol ho ha entès i se'n desmarca com pot. Però, malgrat les evidències, és l'odi el que els continua empenyent cap a l'error. Perquè, vist i comprovat el tracte a Dyango, quin serà el pròxim català que s'atreveixi a cantar "Suspiros de España"?