Massa vegades, quan es parla del procés des dels sectors sobiranistes, es fa en clau partidista. I això és una llàstima, no només per la divisió i el tacticisme que comporta, sinó perquè aquesta manera d'actuar fa més difícil, al conjunt de catalans, de fer-se una idea més precisa del punt en què ens trobem. I el moment en què ens trobem, malgrat aquest estira-i-arronsa que, sovint, ratlla el fratricidi, és dolç. Si el comparem amb el juny del 1992, és un caramel enorme.

Les passades eleccions municipals van ser un “sí” a la independència, si sumem els vots de CiU, ERC i CUP. Més si hi afegim el percentatge -crec que força elevat- de votants d'ICV que aposten pel procés de creació d'un estat propi. La suma supera en escreix l'aconseguida per PSC, PPC i Ciutadans. I, arribats a aquesta part de l'anàlisi, apareix el gran interrogant. Qui va votar Podem? El seu impacte a l'àrea metropolitana i a la capital del Principat obliga a fer-se aquesta reflexió.

L'objectiu de l'article no és elaborar l'estratègia de relació dels espais independentistes amb Podem. Déu me'n guardi, que és un jardí d'aquells que hi entres i hi prens mal. Del que es tracta és d'aclarir si la sensació de desfeta que hi ha hagut en els partidaris del procés -i més en els de la Catalunya profunda- és prou justificada. Possiblement, se n'ha fet un gra massa. Més d'un i de dos votants de Podem, especialment els més joves, apostaria per la independència. Que això és fruit de l'excessiva presència de l'eix social en un moment en què s'hauria de prioritzar l'alliberament nacional? És possible. Però alerta amb el missatge que se'ls dóna.