La idea d’un rearmament de la Unió Europea (UE) pren volada i ha aconseguit un ampli consens dins de la major part dels estats. Molt més en aquells a qui la geografia ha col·locat en el pitjor escenari -a prop de Rússia en plena guerra contra Ucraïna- en el pitjor moment. Per als països del sud d'Europa, la nova prioritat de la UE és vista amb més fredor. Aquest dimecres, el president espanyol, Pedro Sánchez, refermava al Congrés el compromís d’incrementar fins al 2% el PIB en defensa. Però sense tocar "ni un cèntim" l'estat del benestar.
Mentre Polònia i els països bàltics, que senten al clatell l’alè del Kremlin, pressionen per incrementar la despesa militar, Espanya i Itàlia -per raons diferents- miren de posar aigua al vi tant com poden. L'equilibri entre gastar més en armes i alhora no afeblir la despesa social és intel·lectualment atractiva, però sembla una combinació difícil. I com queda argumentalment la cultural del No a la guerra que fa poc més de vint anys va omplir els carrers? Ho analitzem amb Sonia Andolz, professora de Ciència Política de la UB i especialista en Relacions Internacionals; el periodista i politòleg Jordi Armadans, i Abel Riu, president del think tank Catalonia Global Institute.
L'Iraq versus Ucraïna
Hi ha coincidència en què el context actual té ben poc a veure amb la invasió de l'Iraq. "Aquell no a la guerra va ser un moment excepcional davant una guerra absurda en què el president espanyol, José María Aznar, va adoptar un paper gairebé de posar-s'hi al davant, en plena segona legislatura, ja molt autoritari", sosté Armadans. Per al periodista i politòleg, la situació i el debat actual recorda més la crisi de Kosovo: "Es va encetar un debat sobre com calia aturar Milosevic".
"El 2003 es va produir un clam transversal contra l'agressió imperialista nord-americana (amb participació d'Espanya) contra un país sobirà a l'Orient Mitjà. El paral·lelisme seria aquest. Què vol dir no a la guerra? Si hi estem en contra, hem d'estar en contra de l'agressor, que és Rússia contra Ucraïna", indica Riu. El president del Catalonia Global Institute adverteix contra "brindis al sol" i reclama analitzar les conseqüències de cada posició. "Una posició equidistant beneficia l'agressor", assegura.
El pacifisme clàssic, en el pitjor context
El moment sembla poc propici perquè s'imposin tesis pacifistes. No necessàriament hauria de ser així, pensa Andolz: "El pacifisme sempre és una posició vàlida, i hi ha d'haver espai entre un pacifisme pur i radical i el militarisme, però hi ha un pacifisme que no és sinònim de feblesa, que està en contra de la guerra i que accepta riscos". La professora universitària creu que l'esquerra s'equivocaria si es quedés tan sols en el no a la guerra.
Riu invoca Lluís Maria Xirinacs -"el màxim referent català del moviment pacifista"- per recordar que en cas d'agressió bèl·lica, ell defensava recolzar el bàndol agredit: "Hem de pregonar un pacifisme responsable, que distingeixi clarament entre agredit i agressor".
Armadans admet que ningú preveia la invasió d'Ucraïna i que s'està en un context d'amenaces reals, però des d'un pacifisme que mai ha volgut ser ingenu, reclama dimensionar bé la situació i les capacitats reals de Putin. Armadans es mostra escèptic sobre l'abast del perill de l'autòcrata rus: "No crec que tingui capacitat tàctica per planificar més agressions", remarca. Al mateix temps, posa el focus sobre els greus errors comesos per una OTAN que en 30 anys ha crescut de 16 a 30 països, fins a les mateixes fronteres russes. "Com a mínim, ha pres decisions insensates", indica.
Gastar més o gastar millor?
Apareixen veus reclamant no reduir el debat a una simple qüestió de major despesa militar. Armadans nega que la sortida que proposa la UE sigui una solució: "Es vincula emocionalment el programa Rearmar Europa a Ucraïna, però aquest projecte no afectarà el conflicte perquè no podrà estar enllestit fins d'aquí a uns anys". L'analista considera que si continua l'actual fragmentació política de la UE, aquesta "espiral militarista" pot comportar comprar més armes als Estats Units que no pas fomentar una indústria europea. "Un sistema d'armes i compres compartides requereix anys", subratlla.
Andolz troba a faltar un debat sobre model de defensa, sobre quin tipus d'exèrcit volem, quin tipus d'armament i la seva procedència. Un debat que a Espanya "no interessa" perquè encara hi ha por per les reminiscències de la història recent. "L'exèrcit espanyol ha canviat molt i, per experiència viscuda, està fent un bon paper en les missions internacionals. Però ens manca encara una cultura democràtica de la defensa i és cert que perviuen residus del passat franquista, com van evidenciar alguns xats fets públics durant el procés", remarca.
Els tres experts coincideixen força en part del plantejament. Riu també considera que falta debat: "La conversa està molt centrada en números, pluja de milions i grans titulars. Però per fer què? Com es gasten i s'eviten duplicitats entre 27 socis en una UE amb 12 models de carros blindats amb el cost que això suposa?". El president del Catalonia Global Institute assenyala on troba el punt feble d'una defensa realment autònoma: "La capacitat de les forces armades europees és escassa per operar en solitari sense els Estats Units en àmbits com la intel·ligència o el comandament estratègic".
Un exèrcit europeu: un pas endavant?
"Si l'exèrcit europeu suposés posar fi als exèrcits dels estats i avançar cap a una cultura compartida de la defensa ja seria un pas endavant", creu Armadans, que considera que les declaracions dels principals líders europeus les darreres setmanes obeeixi sobretot a "transmetre una voluntat que altra cosa". Referma la seva opinió que els darrers anys s'ha gastat més en defensa, però no s'ha avançat en una política comuna.
Andolz està convençuda que sectors del pacifisme veurien amb més bons ulls un exèrcit europeu del que veuen l'exèrcit espanyol, i reclama a la UE que defineixi quines són les amenaces per al 2030, que és quan es pot haver avançat en una estratègia comuna de defensa. Insisteix en la necessitat d'un "debat tranquil", però reconeix: "Els polonesos i els bàltics tenen una altra mirada i no podem oblidar tampoc que Trump i Putin són certament imprevisibles".
Riu es mostra escèptic envers aquest exèrcit europeu i creu que tan sols s'avançarà en els propers anys en uns comandaments estratègics europeus. Recorda que tots els estats disposen d'un exèrcit i nega que això impliqui més risc de conflicte: "Països com Suècia i Suïssa tenen exèrcit, i no veig que ataquin ningú".
