Rafael Jorba: «El gran hàndicap de Valls és el seu perfil més rupturista que aglutinador»

En la setmana en què Manuel Valls ha anunciat la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona, hem volgut conversar amb Rafel Jorba, un dels periodistes catalans que millor el coneix. Jorba va ser corresponsal a París i coneix a fons la realitat francesa i europea. En aquesta entrevista parla sobre el nou alcaldable, l'aniversari de l'1-O, la correlació de forces a Catalunya i a Espanya, i l'escenari d'una UE on plana l'ombra d'una dreta extrema en ascens.

Nascut a Igualada el 1956, va fer les primeres passes periodístiques a la premsa comarcal. Va formar part de la plantilla del mític Mundo Diario, va ser més tard sotsdirector d'El Periódico, cap dels serveis informatius de TVE-Catalunya i sotsdirector de La Vanguardia. Salta de la cadira quan se l'etiqueta com a exponent de la tercera via. Ell se sent un integrant de la primera via, la de la política. És autor de llibres de reflexió com Catalanisme o nacionalisme (Columna) i La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad (RBA). És cavaller de l'Ordre National du Mérite de la República Francesa.

- Dilluns es compleix el primer aniversari de l'1-O. Com ho contempla?

- L'1 d'octubre és la crònica d'un fracàs. Però no del fracàs del procés, sinó del fracàs de la política, i de la política d'Estat. La política entesa com l'art de resolució dels conflictes. El govern de Mariano Rajoy va actuar com si només existís la llei, i el Govern de la Generalitat, sobretot després dels plens del 6 i 7 de setembre, va actuar com si la llei no existís. I al bell mig, un gran dèficit de política. La resposta policial va ser del tot inacceptable. Ho va ser des del punt de vista democràtic i també per la pròpia imatge exterior del govern espanyol.

- Què creu que hagués hagut de fer l'executiu espanyol?

- En el moment que la Generalitat va decretar un cens universal, el govern espanyol hagués pogut proclamar que considerava invàlid el referèndum. Per contra, l'actuació policial li va donar a l'1 d'octubre la credibilitat que ni els plens del setembre ni la llei de referèndum ni la de transitorietat no li havien donat. Va donar una legitimitat que els actors del procés li havien tret.  
 
- Posa al mateix pla de responsabilitat l'actuació del govern de l'Estat i de la Generalitat?

- No, no faig una equidistància. Qui té més responsabilitat és el govern d'Espanya, que era qui tenia més poder i, per tant, més responsabilitats.

"A Ítaca només hi va arribar Ulisses, cal un viatge en què hi puguem arribar tots"

- Què li aconsellaria al sobiranisme?

- Trobo totalment assenyades les reflexions que es fan des del propi sobiranisme que propugnen que a partir de l'acció de govern han d'enfortir la seva majoria social per poder fer un pas endavant. Tenen un mandat democràtic de totes totes per governar. Però des del meu punt de vista, no el tenen en termes de plebiscit. Les forces sobiranistes, a través de l'acció quotidiana de govern, haurien de plantejar-se un viatge, un full de ruta més realitzable. Si em permet una boutade, s'ha parlat molt del procés com del viatge a Ítaca. Jo crec que és una mala metàfora perquè va ser una tragèdia. Ulisses va arribar sol a Ítaca. Es tractaria que a Ítaca hi arribessin tots els catalans.

- Quina sortida preveu?

- Crec que la sortida serà llarga. La mala gestió de l'Estatut per part del govern espanyol, la sentència del TC i la utilització política no només anticatalanista sinó catalanofòbica que fan de la tramitació de l'Estatut les forces de la dreta espanyola -i sectors del PSOE-, sumat a la crisi econòmica, fan un còctel. Això genera el salt exponencial que té l'independentisme, que l'inscric en el context de l'esclat de forces populistes a Europa.

- L'independentisme és un populisme?

- No, no dic això, ans al contrari. Tinc amics independentistes que ja ho eren quan eren una minoria. Dic que l'esclat exponencial des del punt de vista electoral el situo en aquest ascens del populisme.     

"La situació de presó dels polítics sobiranistes impedeix que es pugui normalitzar res"

- Deia que la sortida es faria esperar.

- Sí. El relat independentista ha sortit al carrer i té uns ressorts en la societat civil molt potents. Reconduir això cap al terreny polític és difícil. Després, hi ha un context internacional que tampoc ajuda. I  la situació de presó impedeix que es pugui normalitzar res. Quan tots els actors polítics, tots, puguin actuar en llibertat podrem encarrilar-ho tot. I, a més, hi ha la complicada situació política espanyola. Una sortida satisfactòria demanaria un esforç i una valentia enorme per part del govern espanyol. Fer una reforma constitucional en clau del segle XXI, no del segle XIX. Fem un debat del XIX, parlant de nació, estat, estat-nació. En el si de la UE hi ha un marc de sobiranies compartides en què els estats han cedit bona part de la seva sobirania.- I com hauria de ser aquesta reforma?

- Una reforma que no regulés què s'ha de sentir la gent. Catalunya anirà bé quan els qui no se senten catalans hi visquin a gust. Espanya anirà bé quan els qui no se sentin espanyols hi estiguin a gust. En canvi, sí que s'han de regular els drets i deures de ciutadania. Jo no puc exigir que algú se senti català, però sí que parli català. Ara estem en una situació, no d'una Catalunya dividida, com es repeteix tant, sinó d'una Catalunya empatada. Hauríem de trobar una resposta que agradés una àmplia majoria de catalans que es trobés raonablement satisfeta. És el gran repte.
 
- Però anem a suposar que a Catalunya, amb molt d'esforç, s'aconseguís que una majoria clara arribés a un acord polític. Aquest encaix, de tercera via, el veu assumible per part d'Espanya? Es pot compartir un Estat amb gent que creu que l'altre és un colpista i un violent?

- Primer, jo no soc partidari d'una tercera via. Jo soc partidari de la primer via, que és la política, que és l'art de resoldre els conflictes. És evident que l'actitud de forces polítiques espanyoles, i una de nova com és Ciutadans, tensant la corda, els ha donat bons resultats a les urnes. Un dels resultats perversos del procés ha estat que Ciutadans, que no pertany a la tradició catalanista, ara és primera força al Parlament. No sé si serà possible una entesa, però si hi hagués un gram d'intel·ligència en l'establishment polític, econòmic i intel·lectual espanyol, ja s'hagués emprès fa anys. Quan diuen a Madrid que no s'ha d'obrir el meló de la reforma constitucional, jo els dic que vagin en compte, que se'ls podrirà a les mans.

- Veu canvis en l'establishment espanyol respecte a Catalunya?

- En tot cas, no es pot confondre la gesticulació del PP i de Ciutadans amb la reflexió de sectors sensibles de l'establishment espanyol. Hi ha un partit com Podem que fa un discurs diferent.

"Per trobar una sortida política cal un canvi en la correlació de forces a Espanya i molta valentia"

- El bloc que políticament representen el PP i Cs, amb potents sectors econòmics i mediàtics al costat, no és massa fort per plantejar un canvi?

- Hi ha d'haver un canvi en la correlació de forces a Espanya i cal també molta valentia. Totes dues coses. Pedro Sánchez ha tingut certa valentia, però li falta força parlamentària per entomar el repte. Pel que fa al paper dels mitjans en moments de crisi com la nostra, sí que voldria dir que a mesura que la realitat, en general, s'ha fet més complexa, els mitjans de comunicació simplifiquen els seus formats mediàtics. Això dificulta una sortida de la situació en què ens trobem, i això val tant per Catalunya com per Europa i pel món. 

- Manuel Valls ja és candidat a l'alcaldia de Barcelona. Vostè coneix la política francesa.

- I al senyor Valls.- Què en pensa?

- Penso que és el seu dret. Té unes arrels barcelonines -el seu pare, el pintor Xavier Valls, l'avi Magí-, establertes al barri d'Horta. Ell és fill de la meritocràcia republicana francesa. Gràcies a l'escola pública i al seu esforç, ha estat diputat, alcalde, ministre i primer ministre. Això és una crònica d'èxit. Les seves derrotes han estat en el si del PSF. Per què va perdre? Perquè Valls té un tret que l'entronca amb Michel Rocard -els eu referent polític-, que és el parlais vrai (parlar veritat), el que seria parlar clar i català. En els debats interns en el PSF, fos sobre la setmana de 35 hores, la política econòmica, la seguretat i la immigració, sempre ha tingut posicions trencadores. Per mi, això és el seu hàndicap. El fa més rupturista que aglutinador. No té un perfil de rassembleur, aglutinador.- Li veu opcions?

- Jo li dono la benvinguda. Servirà per enriquir el debat sobre el model de Barcelona i elevar una mica el llistó. El llistó és que si pesa massa en el debat aquest perfil d'enfrontament que no pas el d'aglutinador, podem convertir les eleccions de Barcelona en un altre esglaó de la subhasta entre dos nacionalismes. Fins ara, l'únic partit que li ha donat suport és Ciutadans. Ell s'ha presentat com a hereu de la tradició catalanista i fins i tot del maragallisme polític. Em sembla molt bé, però tindrà molt difícil combinar la declaració de principis que ha fet amb la trajectòria de Ciutadans, que no s'adiu amb la tradició del catalanisme.      

- Ha estat corresponsal a París, una de les grans capitals on es juga el futur de la Unió Europea. Com veu el moment europeu, amb la vista posada en les eleccions al Parlament d'Estrasburg de maig del 2019? Hi ha un ascens de la dreta populista i tenim el senyor Steve Bannon en campanya.

- El moment europeu l'inscric en el cicle generat per la crisi econòmica i els efectes de la globalització. La globalització trenca les regles del joc. Els pares fundadors d'Europa pertanyien, bàsicament, al pensament socialdemòcrata i democristià. Un model basat en la producció i en la redistribució. La globalització trenca amb això: la producció es fa transnacional i la regulació dels estats és insuficient per respondre a aquest repte. Per això comença a trontollar el model social europeu. La crisi, simbolitzada per la caiguda de Lehman Brothers, evidencia aquesta fallida i es desferma el vertigen de les classes mitjanes, que emparen respostes en clau de replegament nacional (el Brexit) o autoritària (els casos de Polònia i Hongria). Fins i tot en els països fundadors veiem com creixen amb una força que no s'havia vist mai grups de dreta extrema.

- I Europa com se'n pot sortir?

- Crec que Europa només podrà fer una passa si avença en la unitat política, econòmica i fiscal. L'any que ve, en les eleccions europees, es posarà en joc aquesta hegemonia històrica dels antics democristians, ara ja amb un altre perfil amb el Partit Popular Europeu, i dels socialdemòcrates. El Brexit farà que ja no hi haurà eurodiputats britànics i quedarà fora tota l'aportació dels laboristes. Viurem un moment en què es dibuixarà una gran fragmentació, que ja es veu en els principals països.

"Les eleccions europees del maig seran una radiografia de l'actual moment de desgavell europeu"

- Seran les eleccions europees més importants de la història?

- Crec que seran les eleccions que donaran la radiografia de l'actual estat de desgavell europeu. Però tampoc ens estirem dels cabells més del compte. Si ho comparem amb la crisi del 29, recordem que van caler quinze anys per superar-la. I que després de la Segona Guerra Mundial, es van necessitar anys fins a signar-se el Tractat de Roma, el 1957. A diferència d'aleshores, amb aquesta crisi Europa ha disposat d'una xarxa de garanties socials, econòmiques i militars que han esmorteït el cop. Jo continuo creient en un nou paradigma en clau progressista. Crec, com Montaigne, que la vie est ondoyante, puja i baixa, i que hi ha uns cicles polítics i vitals. Mentrestant, això sí, assistirem a greus turbulències al si d'Europa. Amb la diferència que hem tingut, i espero que continuem tenint, les xarxes socials de seguretat de les quals no disposàvem els anys trenta.