Com si es tractés de l'onze titular d'un partit de futbol, la fotografia de família que Mariano Rajoy i els seus ministres s'han fet aquest divendres a La Moncloa retrata l'estratègia del president espanyol per a aquesta legislatura. El líder del PP ha configurat un equip exempt d'agents provocadors, preparat per afrontar un hivern dur al Congrés, i útil en clau successòria. Un govern continuista pel que fa a les polítiques econòmiques –dirigides de nou per un De Guindos reforçat i un Montoro empetitit- i renovat pel que fa a les formes, amb Íñigo Méndez de Vigo com a portaveu i ariet dels pactes d'Estat.

I al centre de la fotografia Soraya Sáenz de Santamaría, ara actualitzada en versió 2.0 com a responsable de les relacions amb les comunitats autònomes. Amb Soraya, Rajoy mostra el seu dibuix tàctic per a Catalunya: prevaldrà la llei, no la política.
 
L'elecció de la vicepresidenta també com a ministra d'Administracions Territorials –assimilant competències de Montoro- explica la victòria dels "sorayos" (el cercle de ministres, secretaris d'Estat i advocats de l'Estat més pròxim a la vicepresidenta) enfront de la vella guàrdia ideològica del govern, el G-8, amb qui han mantingut un dur enfrontament al llarg del primer mandat. Rajoy ha premiat la vicepresidenta amb la capacitat d'interlocutar amb Catalunya, ha situat Álvaro Nadal a l'executiu i ha mantingut Báñez a Ocupació, tots ells membres de l'entorn de la vicepresidenta.
 
Per contra, ha esborrat de la fotografia els dos últims exponents del G-8: el reprovat ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el que –de facto- s'havia convertit en el ministre d'assumptes catalans: José Manuel García-Margallo. Prèviament havien sortit de l'executiu José Ignacio Wert, retirat a París; Ana Pastor, situada a la presidència del Congrés, i José Manuel Soria, autoexpulsat per les seves mentides a l'entorn dels papers de Panamà. S'ha salvat de la crema Luis de Guindos, esquitxat per haver intentat rehabilitar Soria situant-lo al Banc Mundial. 
 
Els dos sectors havien compartit sempre el diagnòstic sobre el procés i l'objectiu del govern espanyol respecte a Catalunya: evitar que el projecte sobiranista se solidifiqui i obtingui cap èxit irreversible. Però han discrepat en l'enfocament i en les eines que cal utilitzar per assolir aquest objectiu. Margallo –que s'autodefinia com un "patriota" disposat a fer el que calgués per evitar la independència– va optar per la política, el discurs i la batalla de la raó, i va obtenir fracassos sonats. El més significatiu: la derrota davant Oriol Junqueras en un debat televisiu. Un episodi que La Moncloa encara no ha assimilat. 
 
Davant la política, els advocats de l'Estat. Sáenz de Santamaria va convertir l'aplicació estricta de la llei en un martell percutor contra les iniciatives del sobiranisme, i va reforçar, juntament amb Rafael Catalá –també premiat amb la continuïtat– les atribucions del TC per suspendre càrrecs que no apliquin les seves sentències. Aquesta ha estat l'estratègia predominant fins ara i la que –a ulls del president espanyol– obté els resultats més òptims. Govern espanyol, Fiscalia, i Tribunal Constitucional com a trident antisobiranista. 
 
En situar Sáenz de Santamaría al capdavant d'Administracions Territorials, Rajoy s'assegura dues coses. En primer lloc, el continuisme. No hi haurà marge de negociació per portar el debat més enllà dels límits establerts per la visió més restrictiva de la legalitat espanyola. En segon lloc –cosa que no garantia Montoro- que existirà una via de contacte amb la Generalitat per a qüestions ordinàries. Sáenz de Santamaría va assajar aquest paper a la reunió que va mantenir amb Junqueras el 21 de juliol a La Moncloa, i provarà d'eixamplar les vies d'entesa sense renunciar a la força del TC.

L'objectiu: encapsular les discrepàncies i intentar abordar amb normalitat qüestions com la reforma del sistema de finançament. I tot sense obrir espais entre línies amb C's i PSOE en una legislatura que es preveu, ja de per sí, complicada