Però tothom sap que Brussel·les és un terreny de "víbores". De Guindos necessita el suport de catorze dels dinou ministres de la zona euro que avui es troben a la capital belga per proposar el candidat. El ministre espanyol té un rival gens negligible: Philip Lane, el president del Banc Central d'Irlanda, ben vist per Mario Draghi, el cap del BCE. La setmana passada, el Parlament Europeu ja va donar un ensurt a Madrid quan la comissió d'Afers Econòmics de l'eurocambra, després d'escoltar els dos aspirants, va mostrar més simpatia per l'irlandès.
La proposta que surti avui de l'Eurogrup haurà de ser sotmesa a la decisió darrera dels caps d'estat i de govern, que es reuniran del 12 al 15 de març. També el Parlament Europeu dirà la seva a proposta de la comissió d'Afers Econòmics (26 i 27 de febrer), pe`ro en aquest cas es tractarà d'un posicionament no vinculant. El plat fort es juga avui.
Sense cap presidència ni cartera important
Espanya plora per la manca de peces decisives en l'escaquer comunitari. Alemanya controla la major part de les institucions financeres de la UE (Klaus Regling presideix el Mecanisme Europeu d'Estabilitat i Werner Hoyer el Banc Europeu d'Inversions), la secretaria general de l'eurocambra i la jefatura de gabinet de la Comissió Europea,
França té menys presència en la cúpula comunitària que en altres temps. Queden lluny els anys del brillant i carismàtic Jacques Delors. Però, en tot cas, ningú discuteix la condició de França com de segon estat de la UE, sempre en un pols continu amb Berlín, rival i aliat a la vegada. Una sensació que s'ha consolidat amb l'arribada a l'Elisi d'Emmanuel Macron. París disposa, a més, de la cartera més important de la Comissió, la d'Economia, en mans de Pierre Moscovici, un socialista que s'ha reubicat en l'entorn de Macron.
La comparació odiosa amb Itàlia
Mai Espanya ha tingut tan poca presència en el cim d eles institucions comunitàries. La figura més rellevant que ha pogut col·locar Madrid a Brussel·les ha estat l'exministre Miguel Arias Cañete, comissari del Clima i la Competència en la Comissió Europea. Però la situació esdevé molt feridora si es compara amb la posició d'Itàlia, una eterna rival que sempre ha estat més hàbil a l'hora de saber-se moure per la capital belga.
Olli Rehn, comissari d'Afers Econòmics i Monetaris, i Luis de Guindos, ministre espanyol d'Economia i Competitivitat; juntament amb el president del BCE, Mario Draghi, i el ministre de Finances holandès, Jan Kees, en una reunió de l'Eurogrup a Brussel·les Foto: ACN
Itàlia detenta la presidència del Parlament Europeu, amb Antonio Tajani (membre destacat del PPE i bon amic de Madrid, d'altra banda) i l'Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat, Federica Mogherini. Però, sobretot, un italià dirigeix el BCE, Mario Draghi, l'home més poderós de la Unió i amb una imatge probablement més sòlida que la dels presidents de la Comissió, Jean-Claude Juncker (un luxemburguès), i del Consell Europeu, Donald Tusk (un polonès).
És Itàlia el mal de cap avui per Espanya. La que pot impedir-li assaborir, per fi, una victòria a la UE. Els italians estan jugant a favor de l'irlandès Lane i coneixen el terreny. Ja ho va advertir l'astut exprimer ministre Giulio Andreotti a un jove polític italià destinat a Brussel·les que li va demanar consell: "Sobretot, no es refiï de ningú".
