La decisió del govern mexicà de no convidar el rei Felip VI a la presa de possessió de la nova presidenta del país, Claudia Sheinbaum, ha obert una crisi diplomàtica entre tots dos estats. El president sortint, Andrés Manuel López Obrador, retreu al monarca no haver demanat excuses pels estralls de la colonització i el govern de Pedro Sánchez ha respost no enviant cap delegació a l'acte inaugural del sexenni de Sheinbaum. L'episodi torna a posar el focus en la relació entre dos estats que mai ha estat fàcil.
Mèxic va ser l'únic país que no formava part del món socialista que no va reconèixer mai el règim franquista. La distància entre tots dos estats venia de molt més lluny. Tot i establir relacions diplomàtiques després de la independència mexicana, Espanya va guanyar-se l'hostilitat mexicana per algunes de les grans decisions imperialistes contra l'antiga colònia, com quan va donar suport —junt amb França— a la instauració d'un príncep de la Casa d'Àustria, Maximilià, com a emperador de Mèxic. L'emperador va acabar afusellat pels liberals mexicans (1867) i Espanya en va sortir malparada.
Quan va esclatar la Revolució mexicana (1911), que va derrocar la llarga dictadura de Porfirio Díaz, Madrid va perdre un amic. La diplomàcia espanyola va donar suport dos anys després a un dels capítols de la història més negra de Mèxic, el cop d'estat del general Huerta, que va fer assassinar el president reformista Francisco Madero. Els sectors més progressistes i nacionalistes del país en van tornar a prendre nota.
La ruptura de la Guerra Civil
Però la gran crisi en les relacions entre Mèxic i Espanya vindria arran de la Guerra Civil. A Mèxic s'hi havia consolidat el Partit Revolucionari institucional (PRI), força política populista i nacionalista que es reclamava hereva dels ideals de la Revolució. El general Lázaro Cárdenas, president els anys 30 i veritable fundador del règim priista, va donar suport a la República durant la guerra. No va ser un gest retòric: Mèxic va mobilitzar el seu servei diplomàtic en favor de la causa republicana, va denunciar la intervenció d'Alemanya i Itàlia al costat de Franco i va obrir les portes del país a l'exili republicà.
Acabada la guerra, Mèxic va mantenir el reconeixement a l'Espanya republicana fins a la mort de Franco. Milers d'espanyols i catalans van trobar acollida en terres mexicanes i molts es van obrir camí en l'economia i la societat del país. Un dels fills de l'exili català més coneguts és José María Murià, director durant anys del prestigiós Col·legi de Jalisco. Un tema rellevant d'aquesta història és la influència que van tenir en la diplomàcia mexicana alguns catalans republicans, com Josep Quero Morales o Miquel Àngel Marín.
Els intents espanyols per refer les relacions
Una tasca incansable del Madrid franquista va ser superar el seu aïllament internacional, que va ser molt acusat els anys 40. cal dir que els lligams econòmic si comercials entre tots dos països sí que es van anar reforçant, fins al punt que el 1956, quan Espanya va entrar finalment a les Nacions Unides, semblava que Mèxic s'obriria a una represa d'ambaixadors. Però malgrat le spressions empresarials i delss ectors més conservadors de Mèxic, el govern priista no es va moure. D'alguna manera, mentre el PRI s'anava endurint internament, feia de la seva política exterior un símbol de diplomàcia progressista. La fidelitat a l'Espanya republicana era un punt central d'aquesta línia.
Quan Mèxic va voler expulsar Espanya de l'ONU
El setembre del 1975, la dictadura va afusellar cinc persones, generant una onada de repulses internacionals. Els ambaixadors de la UE foren cridats a consultes. Luis Echeverría, el president de Mèxic, va veure una finestra d'oportunitat. Era l'home que, a les ordres del president Gustavo Díaz Ordaz, va reprimir com a ministre de la Governació la protesta estudiantil del 1968, que va culminar amb la massacre de la plaça de les Tres Cultures. Una taca negra que va esquitxar el PRI.
Echeverría volia blanquejar aquesta pàgina obscura i va abanderar la protesta internacional contra l'Espanya de Franco. Va reclamar la seva expulsió de Nacions Unides alhora que ordenava la sortida immediata de tot funcionari espanyol que es trobés a Mèxic. Echeverría va prohibir tota comunicació aèria i marítima amb Espanya, on el franquisme va desfermar una campanya contra el govern mexicà. Amb algunes mesures "contundents", com prohibir l'emissió de ranxeres.
1977: la retrobada
La mort del dictador i l'inici de la Transició canviaria les coses. L'arribada de José López Portillo a la presidència mexicana, el desembre del 1976, va accelerar el gir en les relacions bilaterals. Que, malgrat tot, van néixer amb entrebancs. A López Portillo no se li va acudir altra que designar primer ambaixador a Díaz Ordaz, el repressor del 1968. La seva reaparició pública va despertar moltes protestes de l'esquerra mexicana i el vell polític, cansat de respondre preguntes, només va estar deu dies a Madrid.
Bones relacions... amb turbulències
La represa de relacions va ser un fet, que va coincidir amb l'avenç en les relacions entre Espanya i la Comunitat Europea, on es va entrar el 1986. Els dos països compartien interessos. El bon clima e sva veure accentuat per algunes proximitats ideològiques entre el PRI i el PSOE, dos partits que es coneixien bé dels anys de l'exili. Després, la política tecnocràtica del felipisme va connectar bé amb les mateixes tendències d'un priisme cada cop més deslligat de la memòria revolucionària. Foren els anys de Salinas de Gortari.
Amb tot, un tema enterbolí més d'una vegada el bon ambient. Com quan la justícia mexicana va rebutjar l'extradició del membre d'ETA Esteban Murillo, el 1994. I ho va tornar a fer en els anys de José María Aznar. A partir del 2000, amb la victòria del conservador PAN de Vicente Fox, semblava que les relacions encara serien més càlides, amb un PP a la Moncloa. No va ser del tot així. Fox era molt conservador, però abans era mexicà i l'enamorament d'Aznar pels Estats Units de George Bush durant la guerra de l'Iraq va generar moments de fredor.
El retorn del nacionalisme mexicà
Tot va tornar a canviar amb l'elecció d'Andrés Manuel López Obrador, del partit Morena, el 2018. El veterà cabdill de l'esquerra va ser, en part, un retorn als referents històrics de Cárdenas i Echeverría. De fet, va militar al PRI. El 2019, ja va donar un senyal del que vindria quan va escriure una carta a Felip VI reclamant una disculpa per la colonització. Carta sense resposta. Alhora que en el discurs del líder de Morena han ressonat en diverses ocasions crítiques dures al paper jugat per grans companyies espanyoles, com Iberdrola i Repsol, a les quals ha acusat de "robar" a Mèxic.
Aquest dijous, Alberto Núñez Feijóo ha tornat a delatar quina idea té la dreta espanyola del vincle amb Mèxic, aconsellant la nova presidenta, Claudia Sheinbaum, que llegeixi un pamflet titulat Nada por lo que pedir perdón, d'un propagandista d'extrema dreta anomenat Mauricio Gullo, que defensa que els americans van veure el sol en ser colonitzats per Espanya. Aquests dies, Mèxic ha recordat quina visió diferent tenen de la mare pàtria.