L'estat espanyol accelera la velocitat que el condueix cap a un canvi de règim. La baula feble és la monarquia -com sempre, en la història d'Espanya- però també hi té compromesa la supervivència el sistema polític general instaurat a partir de la transició. De moment, per exemple, el gruix del catalanisme conservador ja ha abandonat a la seva sort els inquilins de la Zarzuela -amb poques excepcions, més enllà de Duran i Roca- i, des de la Puerta del Sol, Esquerra Unida ha estripat els pactes del PCE i aposta, ostentosament, per la liquidació de l'ordre de coses que van pactar Carrillo i la Pasionaria amb Martín Villa i Suárez. L'esquerda política s'eixampla de forma ràpida i visible.

Espanya torna a enfrontar-se amb la seva història. I, un cop més, sigui com sigui el nou règim demanarà ajuda, força i legitimitat al catalanisme, tal i com va passar el 1931 i el 1977. Rubalcaba ja ha fet el primer pas, i hi ha sectors del catalanisme -confusament esquerranosos- disposats al sacrifici ritual de cada quaranta anys en defensa d'aquella Espanya que mai no arriba.

Veurem què passa a Espanya. Però el fet és que, per primer cop, el catalanisme polític està en disposició de fer viable un projecte propi, no subordinat. Allà estan excavant el parany de sempre. Però aquest cop se sorprendran.