Dissabte al vespre a l'estadi del Futbol Club Barcelona un gran nombre de ciutadans particulars van decidir reaccionar de la mateixa manera a la interpretació d'una música enllaunada que simbolitza un projecte polític amb el qual no hi estan gens d'acord, xiulant-lo. Dos dies després -com a mostra que el govern espanyol es pot alertar per un cas d'"extrema gravetat", però mai prou com per treballar en diumenge-, hem pogut veure dos buròcrates, sens dubte brillants i molt ben preparats, articulant un llarg argumentari amb fonament jurídic sobradament solvent per intentar defensar la necessitat de reaccionar davant una circumstància que els haurà molestat i ofès molt, però que no és més que el fet que unes desenes de milers de persones han decidit utilitzar xiulets per mostrar el seu desacord amb l'himne espanyol.

És una llàstima que aquests dos dignes representants de l'Estat, els senyors Miguel Cardenal i Francisco Martínez, respectivament secretaris d'Estat per a l'Esport i la Seguretat, hagin hagut d'esmerçar una jornada de feina per decidir quines accions cal engegar contra un grup de ciutadans equipats -algú en dirà 'armats'- amb xiulets, i és molt probable que tots dos, compromesos amb l'estat de dret i el bon funcionament de l'ordre constitucional, no hagin parat un sol moment a pensar que han posat les seves carreres, el seu bagatge professional, la seva abnegada trajectòria política ha considerar, ras i curt, si uns ciutadans tocant el xiulet han comés un delicte o no.

Resolucions a banda, ja que al final sembla que tot quedarà en no-res i no s'anirà gaire més enllà que buscar les pessigolles a les entitats que han promogut la xiulada, el que és més trist de tot és que un cop més els aparells de l'estat siguin incapaços de fer la reflexió de fons que demana la xiulada, que és la de plantejar-se la raó dels xiuladors. 

Davant les crides a no polititzar l'esport dels mateixos que en defensen la presència de l'himne espanyol -que interpreten, amb miopia evident, com a 'no polític'-, el respecte pels xiuladors ha estat la primera víctima. És una llàstima que l'Estat ara es faci l'indignat quan ha estat incapaç de prendre les mesures lògiques per evitar la xiulada, és a dir, anul·lar la presència d'un rei que ningú no espera i la d'una música que no agrada. Hauria estat molt senzill solucionar el problema d'entrada i respectar, a més, la voluntat del públic que ha pagat l'entrada per assistir a un partit de futbol, i no a l'exhibició d'espanyolisme que la RFEF, amb el vistiplau del monarca, ha volgut perpetrar.

I deixem d'enganyar-nos d'una vegada. L'esport és política, i molt especialment política nacionalista. I qui en dubti, que faci l'esforç de veure la secció d'esports del 'Telediario' de la televisió pública espanyola on el director d'esports, Jesús Álvarez, sistemàticament valora la importància de les notícies a partir d'un únic argument, la nacionalitat dels esportistes.