El 28-M, la ciutadania de Barcelona elegirà el seu alcalde o alcaldessa, que s'afegirà a un llistat llarguíssim de governants que han forjat la ciutat. Unes eleccions municipals sempre són un bon moment per rememorar els grans alcaldes que han deixat més empremta a la ciutat. Sens dubte, si parlem de l'etapa contemporània, el primer governant amb una visió ambiciosa de la ciutat i que va contribuir a transformar-la va ser Francesc de Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833-90), l'alcalde de l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1888.
L'Exposició del 1888 va ser el primer dels grans esdeveniments amb vocació d'incidència internacional en la història de Barcelona i es pot considerar el precedent de tots els que vindrien després i que són molt més presents en l'imaginari, des de l'Exposició del 1929 als Jocs del 92 o el Fòrum de les Cultures. Moltes de les reformes que encara ara formen part del paisatge urbà provenen d'aquell moment.
La transformació urbana de la ciutat s'havia iniciat abans, amb l'aprovació del Pla Cerdà i l'enderrocament gradual de les muralles, que culminaria amb l'enrunament de la Ciutadella, vestigi humiliant de la derrota del 1714 a mans de l'exèrcit borbònic. Va haver de produir-se una revolució a Espanya, el 1868, amb la caiguda del règim d'Isabel II i l'exili dels Borbons -exili que només duraria sis anys- per fer realitat el somni ciutadà de veure caure la Ciutadella.
La societat barcelonina vivia en plena efervescència econòmica els anys vuitanta del segle XIX. Però després dels anys de l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-74) i el retorn dels Borbons, Espanya estava regida per un règim monàrquic i un pacte entre oligarquies agrupades en els partits liberal i conservador, amb llibertats restringides i caciquisme electoral. Pel moviment obrer, que començava a organitzar-se, la repressió era la regla. Entre la classe dirigent predominava la grisor, mentre el gruix de la burgesia catalana s'abraçava amb l'elit política madrilenya. Aquest era el context. En el si d'aquella burgesia, la figura de Rius i Taulet brillava.
Progressista 'ma non troppo'
Rius i Taulet era un burgès que havia militat al Partit Progressista, liderat pel general Joan Prim. Tot i el nom, el partit no passava d'un liberalisme molt tènue que defensava el sufragi universal, una monarquia amb poders limitats i les llibertats bàsiques, amb un to anticlerical. Amb els anys es va transformar en el Partit Liberal. De la mà de Prim, Rius i Taulet va entrar en la política local i fou tres cops alcalde de Barcelona des dels anys setanta. La darrera seria entre 1885 i 1889, nomenat per reial ordre (no hi havia eleccions per sufragi universal en aquells anys). Però a diferència de molts polítics catalans, va renunciar a tenir més càrrecs per continuar exercint l'alcaldia.Del seu llegat municipal, cal destacar dos aspectes a banda de l'Exposició. Va ser un dels impulsors -sent diputat- de la llei municipal del 1878 que amb el temps va facilitar l'annexió dels municipis adjacents (Gràcia, Sants...) a Barcelona. I com a alcalde, va fer possible l'enllaç dels ferrocarrils dins de la ciutat al carrer Aragó, Un fet que va ser transformador per a l'economia i el comerç de la ciutat.
Un gallec oblidat
La idea de fer una Exposició no va ser de Rius i Taulet, sinó d'un empresari gallec que vivia a Barcelona, Eugenio Serrano de Casanova. L'home havia visitat algunes de les exposicions que es feien en les grans ciutats europees a l'escalf del triomf de la industrialització, i que volien mostrar les grandeses del creixement econòmic i conèixer les grans innovacions de fora. La de Viena, especialment, el va encegar. Va ser ell qui va explicar a Rius i Taulet el projecte de fer-ne una a Barcelona. L'alcalde de seguida va veure el negoci i l'Ajuntament va signar un conveni amb el gallec.La història de Serrano és una de les parts fosques de l'Exposició del 1888. L'home es va engrescar i va començar les obres dels pavellons a la zona de l'antiga Ciutadella. Però el pressupost es va descontrolar, a l'Ajuntament van veure que l'obra podia ser una cosa espectacular i va decidir agafar el timó de l'organització. Serrano va haver de fer-se a un costat a canvi d'una indemnització. Rius i Taulet va formar una comissió amb els grans prohoms de la ciutat en el que ara en diríem un exemple de col·laboració público-privada.
Manuel Girona hi abocaria molts diners, però molts més en guanyaria, a l'Exposició i especulant a l'Eixample. El gallec va acabar fora del projecte, oblidat, i quan va morir el 1920 va ser enterrat en una fosa comuna. Així s'escriu també la història.
De l'abril al desembre del 1888, Barcelona va celebrar l'Exposició, que va tenir la major part dels pavellons, d'arquitectura efímera molts d'ells, en el que ara és l'espai de la Ciutadella, el passeig Lluís Companys i la zona de l'estació de França. La ciutat va canviar. D'aquell moment sorgiria la urbanització del parc de la Ciutadella, el passeig de Colom, que suposaria la urbanització dels sector de la Ciutadella a les Rambles, i l'obertura d'una part de l'actual port. La llum elèctrica va ser instal·lada per primer cop en alguns carrers. I una curiositat com les golondrines, els vaixells que van treure d'esbarjo els barcelonins i els turistes pel port. També es van aixecar en aquell any el monument a Colom i l'Arc de Triomf al passeig de Sant Joan, que aleshores es deia Saló de Sant Joan.
Un hotel en 53 dies
Una vintena de països va ser present a l'Exposició i van venir uns 12.000 expositors. Una de les gestes de la ciutat va ser erigir en tan sols 53 dies un macrohotel per a més de 2.000 visitants. El va construir Lluís Domènech i Montaner, just davant de capitania general, i va ser enderrocat tot just després. I és que Barcelona va acollir durant l'Exposició uns 400.000 visitants, un autèntic esdeveniment en una ciutat que amb prou feines arribaria al mig milió d'habitants el 1900.
El catalanisme, dividit davant l'Exposició
El 1888 el país vivia la recuperació que va suposar la Renaixença, però amb moviment catalanista embrionari i dividit. S'havia produït el fracàs del Memorial de Greuges, quan les primeres reivindicacions catalanes no foren escoltades. El 1888, un sector conservador inspirat per Àngel Guimerà va donar suport a l'Exposició, enviant un missatge a la reina regent, Maria Cristina. Aquesta va acceptar presidir els Jocs Florals que es van celebrar durant l'Exposició, però els gestos no van anar més enllà. Valentí Almirall, exponent del catalanisme més liberal, va criticar l'esdeveniment, que veia com un aiguabarreig entre la burgesia catalana i la monarquia espanyola que no donaria fruits al catalanisme.Quan s'explica l'Exposició, s'oblida quins van ser els altres protagonistes, una classe obrera que vivia en condicions pèssimes i que es va mobilitzar per aixecar unes instal·lacions fetes amb pressa. Com recorda la historiadora Montse Armengol, uns 30.000 treballadors van abocar-s'hi fins a l'esgotament. Fins i tot es va fer una vaga per reclamar una millora laboral i Rius i Taulet va recórrer algunes mesures per apaivagar les protestes (un jornal de més i un banquet). Amb tot, l'Exposició va contribuir -també gràcies al talent de Rius i Taulet- a preparar el terreny per a l'efervescència catalanista i va coronar el modernisme com a moviment cultural hegemònic. Però, sobretot, va enfortir l'autoestima de la ciutat i la va projectar al món.
